Edgar Morin: 101 anys molt pensats
La vida és "un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no té cap sentit", escriu Shakespeare a Macbeth. L’únic sentit és el que li donem cadascun de nosaltres. La vida del sociòleg i filòsof francès Edgar Morin, a més de llarga –d’aquí uns dies, el 8 de juliol, compleix 101 anys–, ha estat fecunda i intensa en idees, acció i amors. Així ho explica a Lecciones de un siglo de vida (Paidós, traduït per Núria Petit), un llibre obert sobre qui és i què ha fet, sobre què pensa i en què creu, sobre els seus errors i encerts.
Morin es despulla, es buida. Mai ha tingut por de ser, de dir-se veritats incòmodes. Avui, a la seva edat, encara menys. El 1995 el vaig entrevistar i li vaig preguntar d’entrada si de jove, enrolat a la resistència antinazi amb Mitterrand, sabia que el qui després seria president de la República inicialment havia fet costat a Pétain. Em va respondre que sí: "Ja se sap que en la lluita s’accepta l’arribada de nous aliats". Morin defensa la idea de canvi permanent, de rectificació, d’evolució: "L’ésser humà no és ni bo ni dolent, és complex i versàtil". I alerta: "Les nostres ments estan posseïdes pels mites, les religions i les ideologies". Penso que té raó i que sovint ens encotillen, ens empresonen, ens dogmatitzen. Acostumem a veure els barrots mentals dels altres i no els nostres. Per això és útil la seva proposta de "fer cada deu anys una revisió de la pròpia visió del món". ¿Les seves revisions més sonades? Davant el nazisme, va deixar enrere el seu pacifisme juvenil. Després de viure sis anys a "Stalilàndia", va adonar-se del seu error, de la mentida històrica que l’havia atrapat.
Vist més en conjunt, el seu temps secular ha estat marcat per un augment evident del benestar material i per un augment "proporcional del malestar existencial", de manera que "l’hegemonia creixent de l’economia va acompanyada del deteriorament de la política". Davant d’això, és taxatiu: "El retorn de la barbàrie sempre és possible; cap conquesta històrica és irreversible". I el dubte polític fonamental que ja l’havia assaltat de jove: "La revolució em semblava necessària, però perillosa; la reforma em semblava necessària, però insuficient". La recepta que ara de gran fomenta és la d’un "humanisme regenerat i planetari" consistent en reconèixer-nos els 8.000 milions d’individus com humans alhora iguals i singulars, i en respectar la natura, tal com raona al seu llibre Tierra patria.
Fill de jueus laïcitzats sefardites, de petit va adoptar la identitat francesa sense renunciar al castellà antic que es parlava a casa seva. Durant anys també es va voler sentir europeu, una fe que va acabar perdent. Als 10 anys s’havia quedat orfe de mare. Casat quatre vegades, considera que ni va ser un bon fill ni ha estat un bon pare. Ha escrit desenes de llibres i ha rebut 38 doctorats honoris causa.
Dostoievski li va ensenyar a tenir compassió, Hegel i Pascal a acceptar la complexitat i la contradicció, Montaigne a repensar-se. Ha estat amic de Marguerite Duras, va viure l’alliberament de París el 1944 i la Revolució dels Clavells a Lisboa el 1974, i va viatjar sovint a Moscou entre el 1989 i el 1991 durant la perestroika i la glàsnost. Passió i raó han estat les forces motrius, en tensió, que l’han mogut, cavalcant sobre les onades imprevisibles de l’atzar i la poesia. Perquè al fons de tot sempre hi batega un misteri insondable.