Les dues cares de l'heroïna
BarcelonaSegons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la definició d'heroïna pot ser: "Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc". Però també: "Derivat diacetil de la morfina, de fórmula C21H23NO5, de la qual és obtingut per tractament d’aquesta amb anhídrid acètic, i el consum del qual crea dependència".
Aquestes últimes setmanes he llegit dos llibres que, per casualitat, parlen de l'heroïna des d'aquestes dues accepcions. El primer és The Heroine's Journey. Woman's Quest for Wholeness, escrit per la psicòloga i escriptora Maureen Murdock el 1990 (no tinc constància que s'hagi traduït al català; en castellà, es troba a Gaia Ediciones). Murdock va ser alumna de Joseph Campbell, teòric nord-americà del mite i autor de The Hero with a Thousand Faces, on va sistematitzar el que va anomenar com "el viatge de l'heroi": un esquema narratiu universal en què un protagonista rep una crida, travessa proves, baixa als inferns i en retorna transformat. Quan Murdock li proposa d'explorar un viatge específicament femení, Campbell va respondre que les dones no necessiten fer el viatge perquè "l'únic que ha de fer la dona és adonar-se que ella és el lloc on la gent intenta arribar i no perdre el temps amb la idea de fer-se pseudohome". Murdock no vol acceptar aquest paper passiu ni "seguir el consell de predicadors fonamentalistes per tornar a la llar". Així que proposa un model nou que reconegui el viatge heroic propi de la dona: una dona que primer s'allunya del femení per adaptar-se als valors dominants, que experimenta fractura interior, que descendeix a la ferida i que només pot tornar quan integra les parts escindides d'ella mateixa.
En el model mític, el descens sempre pressuposa retorn. L'heroïna baixa als inferns per tornar transformada. El dolor té una funció narrativa: ordena, estructura i dona sentit al viatge.
Que s'acabi el patiment
Però no tots els viatges en tenen, de sentit, ni d'ordre. És el cas del segon llibre que he llegit i que també parla de l'heroïna, però de la droga: Natza Farré ens explica a L'última vegada que et dic adeu (Angle Editorial) què significa créixer com a germana petita d'un heroïnòman a la Barcelona dels anys vuitanta. Aquesta autoficció no narra cap èpica, ans al contrari: ens mostra amb cruesa el silenci familiar, la vergonya de classe mitjana, la ràbia, la culpa i l'ambivalència. Farré exposa sense romanticisme el desig inconfessable que s'acabi el patiment, encara que això signifiqui la mort del germà, i com la culpa que ve després obre encara més les ferides. El germà de Farré no fa cap viatge redemptor, ni retorna amb cap tresor, sinó que queda destruït per l'heroïna-droga. El viatge que presenciem, llavors, és el de la germana, que tampoc és èpic ni gloriós, sinó que és llarg, desendreçat i ple de contradiccions. No culmina en una conquesta exterior, sinó en una integració íntima que, paradoxalment, acaba convertint la ferida en testimoni. Farré explica que per a ella l'heroïna només ha significat droga. Però el seu viatge és, sens dubte, un acte de valentia.