BarcelonaPoc després de fer-se públic ahir que la Marta Pessarrodona havia estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes vam anar a celebrar-ho, com era previsible, a Il Giardinetto. Només entrar va venir el maître i li va dir: “ Felicidades señora Marta. Ya era hora ”. Aleshores la Marta va explicar les incomptables nits que, després del teatre, havia acabat allí, sortint a les tantes de la matinada per la cuina.

Queden pocs llocs còmplices i testimonis d’aquella Barcelona que la Marta va traçar en un itinerari íntim que podem resseguir als seus poemes. I encara que Londres i Berlín són els seus amors estables, a L’amor a Barcelona ens va regalar un dels homenatges més bells que s’han escrit mai sobre la ciutat, no des de la impossibilitat i la resistència de mantenir una dialèctica urbana que ja no reconeix, sinó des d’una Barcelona postolímpica on, malgrat l’enyor, hi ha lloc per a l’esperança. I aquest és un dels trets més característics de la seva poesia, l’actitud vital. De la Marta sempre m’ha sorprès la capacitat de canvi, d’adaptació i de trasllat que també sempre ha reflectit magistralment als versos. Mai he conegut una viatgera i una ciutadana corrent (per dir-ho a la manera de la venerada Virginia Woolf) tan professional com ella.

L’experiència de la mirada sobre la ciutat no deixa només un testimoni literari. La majoria de vegades hi ha en l’autora una observació atenta sobre l’espai a partir d’un posicionament intel·lectual que li atorga la capacitat d’enraonar i qüestionar-se l’entorn per entendre els rumbs de la història i el temps que li ha tocat viure, fundant una ètica pròpia que l’ha duta, també, al terreny assagístic, amb obres importants com França 1939. Potser per això la voluntat memorialística és el punt més important de la poètica de l’autora. Ja l’any 1968, quan es publica el seu primer llibre, Setembre 30, a l’epíleg confessava: “El que més em doldria és que algú, alguna vegada, em digués que no vaig adonar-me prou bé del moment que m’ha tocat viure. Això ho mantinc i, si voleu, en faig una mena de lema”.

Fa anys que Marta Pessarrodona viu a Sant Cugat, envoltada de senyalitzacions que porten cap a la biblioteca de Mira-sol, que duu el seu nom. Aquest és el lloc que ha triat per viure, possiblement perquè és el paisatge que més li recorda el seu Sussex estimat. Sempre ha explicat que tot ho deu al temps viscut a Nottingham i a Londres. Ara la casa de Marta està plena de detalls del Grup de Bloomsbury (ella va ser la primera que va portar una mostra important del grup a Catalunya) i també d’una fotografia d’ella i la Susan Sontag al pis de Chelsea. Una amiga de la Marta sempre diu que és l’única persona que coneix que podia dinar a Londres a casa de l’enyorada Doris Lessing i sopar a Nova York a casa de Susan Sontag. I les seves amigues també ens enorgullim de freqüentar Marta Pessarrodona al seu Sussex català.