BarcelonaLa literatura catalana, que ha tingut moments de gran florida al llarg de la seva història, sempre va ser força desconeguda a l’estranger. Per centrar-nos en França, que és veïna nostra i s’hi parla una llengua també neollatina, sorprèn veure quina notícia més escassa tenien de la nostra producció literària fins fa pocs anys.

Miro el gran diccionari de Chaudon (1783), un benedictí molt faceciós, i hi trobo dues columnes i mitja (en octau) informant-nos adequadament de Llull i dels seus estudis de filosofia àrab; i no hi manca, en nota a peu de pàgina, la llegenda de la dona que li va mostrar un pit rosegat pel càncer. Acaba dient que va ser un home tan pintoresc, que “estaríem temptats de prendre’l per un personatge de novel·la”. Hi surt Ausiàs March, “poète de Valence en Espagne”, però diu una barbaritat sobre Jordi de Sant Jordi: va viure al segle XIII (no, al XV!) i va influir en l’obra de Petrarca (del XIV!). I res més de literatura catalana.

El Dezobry-Bachelet, un altre bon diccionari (1869), també esmenta Llull, i recorda que a Leibniz li va encantar la lògica combinatòria del mallorquí: és cert. Però no hi surten ni March, ni Jordi. El fantàstic diccionari de Vapereau (1876), dirigit per un lliurepensador més culte que els seus equivalents de l’Encyclopédie –entre aquests, només Voltaire tenia alguna notícia de les lletres catalanes–, tampoc no oblida Llull –“célèbre philosophe espagnol”, quan Espanya encara no existia–, però no diu res de la poesia del XV. Això sí: parla d’Antoni de Capmany, home de gran relleu al nostre segle XVIII. 

El Dictionnaire Universel des Littératures (1994), dirigit per Béatrice Didier, és una mica més generós amb la nostra literatura, perquè a finals del segle XX n’hi havia més que abans. Llull, un altre cop, hi està ben estudiat, i desproveït d’anècdota; porta dues columnes sobre la Renaixença (amb un article a part sobre Verdaguer), i hi surten Carner, Riba i Foix, gràcies als catalanistes M. Bensoussan i Montserrat Prudon. Però el que ocupa més espai és Espriu, cosa rara.

Sembla clar que la literatura en llengua catalana només ha estat ben representada als diccionaris francesos quan Catalunya s’ha encarregat, ella i ningú més, de fer-ho saber a la república universal de les lletres. No perquè sí, l’institut que es dedica a la difusió de la nostra literatura a l’estranger es diu Ramon Llull.