Beethoven llegia, i això li va permetre triar un poema de Schiller, An die Freude, per musicar-lo a l’últim moviment de la Novena simfonia. Schubert va llegir els poetes romàntics del seu temps -també Goethe- i va agafar-ne textos per fer moltíssimes cançons. Wagner coneixia molt bé la literatura medieval alemanya, i això li va servir per restaurar els mites dels nibelungs a les seves òperes. Brahms devia haver llegit Hölderlin, perquè va compondre una gran partitura amb el text del Cant del destí, del llibre Hiperió, o l’eremita a Grècia. Debussy havia llegit Mallarmé i Maeterlinck, i en va fer dues obres de molta categoria: L’après-midi d’un faune i Pelléas et Mélisande. A Bernstein li agradava Candide, de Voltaire, i a Britten La mort a Venècia, de Thomas Mann, i en van fer sengles òperes. Fins i tot Carl Orff, que era filonazi, coneixia els carmina goliàrdics, i en va fer una obra extraordinària, molt escoltada arreu. Etcètera.
Però solíem pensar que tots els músics de la tradició rock i folk, fins als nostres dies, eren persones poc cultes literàriament. Doncs ara s’ha sabut que David Bowie, una de les icones de les músiques contemporànies alienes a la tradició clàssica, viatjava sempre amb un bagul ple de llibres, i que no se’n podia estar. Per tal que tothom tingui segura notícia d’aquestes lectures, que eren cap a un centenar, una editorial de Barcelona ha publicat la llista dels “imprescindibles” de Bowie, acompanyada de comentaris molt correctes del crític literari John O’Connell, El club de lectura de David Bowie (Blackie Books, 2019). Als coneixedors d’aquesta llista i lectors habituals no els sorprendrà que Bowie portés sempre dins el bagul llibres com ara Lolita, de Nabokov; Al camí, de Jack Kerouac, o els Tales of Beatnik Glory, d’Ed Sanders, perquè són llibres de culte de la seva generació. Però ja resulta més sorprenent que Bowie fos addicte a llibres com la Comèdia, de Dante (només l’ Infern ); la Ilíada ; Al castell de Barbablava, de George Steiner (!); El lloro de Flaubert, de Julian Barnes; El guepard, de Lampedusa; El zero i l’infinit, de Koestler; El pont, de Hart Crane, o Berlin Alexanderplatz, de Döblin.
Tots els amics de les noves formes de música faran bé de seguir l’exemple de David Bowie, que a Catalunya podria haver estat membre distingit de l’Acadèmia de Bones Lletres.