Un dia remot, en ple franquisme, el nen Fèlix Fanés (Barcelona, 1948) va acompanyar a Madrid el seu pare, el periodista Manuel Ibánez Escofet, tot un referent per a la professió. L’objectiu: una reunió al ministeri d’Informació i Turisme de Fraga, on tenia cita amb el director general de premsa, un tal Manuel Jiménez Quílez. "Em va colpir la manera com el pare es rebaixava demanant –gairebé suplicant– més bon tracte envers Catalunya i la llengua catalana. Aquells precs varen ser escoltats amb notòria displicència –i això em va acabar de sulfurar– per aquell homenet insignificant, sense més mèrits que ser un franquista furibund (futur patró de la Fundación Francisco Franco)". Però per a aquella generació, "Catalunya estava per sobre de tot, inclòs l’orgull (i això que n’era molt, d’orgullós, el pare)". "Vaig sortir en silenci, amb el cap cot, com si el meu admirat progenitor hagués estat trepitjat, ultratjat". Aquell episodi ha fet que Felix Fanés mai s’hi hagi sentit còmode, a Madrid. Quantes més incomoditats, presents i futures, ha generat recentment la resposta de l’Estat a l’1-O?

Aquest és un dels moments que Fanés rememora al dietari La cinta vermella (editorial Ensiola), a cavall entre el memorialisme i l’assagisme, un text per on transiten Dalí, Bandera Roja i el PSUC, la cuina empordanesa... i l’aporia d’Espanya. Aporia: dificultat lògica insuperable. I no es pot dir que Fanés, amb bons amics a Madrid, no ho hagi intentat.

En aquest seu viatge literari en el temps, inspirat en l’Ulisses de Joyce i Les hores de Josep Pla, va creuant pensaments i anècdotes per teixir la pel·lícula de la vida, d’una època. Un viatge carregat d’aromes i d'ideologia, sense nostàlgia. El present pandèmic punteja els records, des dels estiuejos a Roses, Sant Julià de Vilatorta i Montmeló fins a l’aventura parisenca el 1972 i 1973 amb Josep Ramoneda, dos joves a qui un dia Michel Focault va rebre al seu apartament del districte quinzè, a prop de la Torre Eiffel. Amb Pere Fages, aleshores secretari de Carrillo a l’exili, sota el pseudònim col·lectiu Pere Portes tots tres van escriure cròniques parisenques a Tele-Exprés, que dirigia Ibáñez Escofet. A la capital francesa van coincidir també amb Manuel Castells, amb qui militaven a la Bandera Roja de Jordi Borja i de qui conserven –de Castells– el record d’un polític de "posicions rígides i dogmàtiques" que "vivia allunyat de la realitat". "A Ramoneda i a mi, volia expulsar-nos". La febrada militant acabaria passant per a tots. La política, el periodisme i el pensament sempre els han acompanyat.

Tornem, doncs, a la política. Com veu Fanés Catalunya i Espanya? Sobre la Transició, que va viure amb intensitat: "La seva virtut va ser el poc vessament de sang; el seu defecte, que la democràcia deixava intacta l’herència de la dictadura, tan feixuga, tan arrelada". Encara recorda com el mateix Felipe González el 1976 ja proposava oblidar el franquisme. Sobre el present: la seva distància amb el Procés no li ha estalviat la decepció per la repressió posterior, fins al punt de preguntar-se si Espanya és una inviabilitat d’ordre racional, una nació de fragments i de confrontació, com un dia va sentir que la descrivien a la BBC. I una altra pregunta: si després del 1714 van passar 50 anys fins que els Borbons van ser ben rebuts a Barcelona, ¿quants en passaran després de l’1-O?

Però el seu desencaix ve de lluny. Alguns seus bons amics van crear la guerra de llengües, primer amb el Foro Babel i després amb Ciutadans, "el castellà oprimit i aquests romanços. És per partir-se de riure, si no fos per plorar a llàgrima viva". També hi ha una explicació daliniana, en aquesta distància. Com a estudiós de l’artista, impulsor del centre d’estudis dalinians de la fundació figuerenca, va viure des de dins les negociacions Generalitat-Estat sobre el llegat del pintor. "Els fets són tossuts. Quan convé, l’Estat som tots, però quan convé –sobretot en qüestions de patrimoni artístic– tan sols és Madrid". Ja havia passat amb Miró, quan el 1985, com a pagament pels drets de successió, tot va anar a parar al Reina Sofia, "sense tenir en compte la identificació del pintor amb Barcelona i Palma. En el cas Dalí, les grans obres també van anar al Reina Sofia, aleshores dirigit per Tomàs Llorens", de qui li ha quedat gravada "la seva intransigència: ho volia tot". Es van quedar el bo i millor. Gràcies al Semprún ministre, a Figueres al final hi van anar a parar l’arxiu i un centenar llarg d'obres. Semprún mai hauria fet un Tamames.