Des de fa uns anys la paraula cura i el seu derivat curós estan experimentant una expansió en certes expressions en detriment de maneres més tradicionals i genuïnes de dir el mateix. La locució verbal tenir cura no tenia en el català de la meva infantesa la carregosa omnipresència que té avui en el llenguatge dels tertulians, la publicitat i la literatura d’autoajuda. L’actual estàndard abusa de tenir cura, tant en el sentit de cuidar o cuidar-se com en el de vigilar. Del simple i clar cuidar-nos estem passant al tenir cura de nosaltres mateixos, com si dir-ho amb més paraules fos més efectiu. I acabarem cridant “Tingues cura!” en lloc de “Vigila!” o "No badis!" en una situació de perill.

Una altra espècie invasora és l’expressió “Ser (molt) curós (amb/en alguna cosa)”. Durant la pandèmia no han parat d’instar-nos a ser curosos, i aquest dies no han faltat les veus que exigien ser molt curosos en la desclassificació dels secrets d’estat. En tots dos casos vigilar (molt) i anar (molt) amb compte són alternatives preferibles. I també podem optar per expressions idiomàtiques com ara mirar-s’hi, filar prim o anar amb peus de plom. Decantar-se per ser curós delata que es té al cap ser cuidadoso o ir con cuidado.

I és que alguns salten del cuidar castellà al tenir cura català oblidant que cuidar en català també és correcte en aquest sentit; i, igualment, salten de cuidado a cura oblidant que en alguns contextos la millor equivalència és compte, de manera que molt millor que anar amb cura és anar amb compte. I parlant de oblidar també obliden que sovint l’equivalent més genuí de olvidarse és descuidar-se: “M’he descuidat les claus” o “M’he descuidat de donar-li les gràcies”. Un ús que no només no copia el castellà sinó que el castellà no té, i que és antic i etimològic, perquè cuidar ve de cogitare, és a dir, pensar, i aquest descuidar-se vol dir no pensar: “No he pensat a dir-t’ho” o “M’he descuidat de dir-t’ho” millor, més genuí, que “M’he oblidat de dir-t’ho”.