Burgesos acostumats a no mirar mai més enllà d’ells mateixos

La Natalie, duquessa de Sorrente, es queda embarassada d’un home que no és el seu. “Són coses que passen”, pensa en descobrir els símptomes inequívocs del futur naixement. “Són coses que passen”, es limita a dir Jérome quan la seva dona li anuncia un embaràs del qual ell no és responsable. “Són coses que passen, estimada Natty”, escriu Elisabeth de Lusignan a la seva filla, en resposta a la carta en què ella li comunica la notícia. “Són coses que passen”, comenten les amigues de la Natalie a mesura que se’n van assabentant.

Això passa en el llibre Són coses que passen, de Pauline Dreyfus (Anagrama). Situat a la França dels anys quaranta, ens fa respirar la hipocresia d’una classe social massa acostumada a fer veure que no passa res més enllà dels seus salons, fins i tot quan el que passa és que el món de fora s’enfonsa. La novel·la, traduïda per Marta Marfany i hàbilment construïda al voltant del personatge de Natalie, aborda entre canelobres el tema de la persecució dels jueus a França. Val a dir que a l’arrencada ja hem assistit al funeral per la mort prematura de Natalie, esdevinguda cinc anys després de l’embaràs extramatrimonial. El sacerdot l’ha recordat com una esposa satisfeta i mare exemplar, amb una fe cristiana que l’hauria de menar de dret al cel.

Sembla mentida que aquesta novel·la fos escrita fa trenta anys

La canadenca Margaret Atwood va escriure la novel·la distòpica El cuento de la criada, publicada ara en castellà per Salamandra, a la primera meitat dels anys vuitanta. “Com que vaig néixer el 1939 i la meva consciència es va formar durant la Segona Guerra Mundial, sabia que l’ordre establert pot esvanir-se de la nit al dia -explica l’autora a la introducció-. Els canvis poden ser ràpids com un llampec. No es pot confiar en la frase «això aquí no pot passar». En determinades circumstàncies, pot passar qualsevol cosa a qualsevol lloc”.

I què passa a El cuento de la criada? Que uns polítics teòcrates s’emparen en la coartada del terrorisme islàmic per prendre el control dels Estats Units i suprimir la llibertat de premsa i els drets de les dones. Sí, repeteixo, l’obra està escrita fa més de trenta anys, tot i que sembla un argument ideat avui, tant per l’amenaça terrorista com per la percepció que, amb Donald Trump al poder, perillen les llibertats civils bàsiques i els drets que les dones han conquerit durant dècades i segles. De fet, la novel·la ha reaparegut a les llibreries nord-americanes -gràcies en bona part a la sèrie de televisió que se n’ha fet- i s’ha erigit en símbol dels moviments contra Trump.

Si el futur es pot descriure amb detall, potser no passarà

“Em pregunten si El cuento de la criada és una predicció -diu Margaret Atwood-. No, no ho és, perquè predir el futur no és possible: hi ha massa variables i possibilitats imprevisibles. Diguem que és una antipredicció: si aquest futur es pot descriure de forma detallada, potser no arribarà a passar. Però tampoc podem confiar gaire en aquesta idea benintencionada”.

Mentre assumia el repte d’escriure una distopia apocalíptica, a Margaret Atwood li feia por caure en la falta de versemblança. “Si havia de crear un jardí imaginari, volia que els gripaus que hi visquessin fossin reals. Una de les meves normes era no incloure en el llibre cap fet que no hagués passat ja en el que James Joyce anomena «el malson de la història», ni cap aparell tecnològic que no estigués ja disponible. Res de trastos imaginaris, ni de lleis imaginàries, ni d’atrocitats imaginàries. Déu està en els detalls, diuen. El diable, també”.