18/03/2022

La corrupció de la cultura i tal i tal

Una de les coses més estranyes que m’ha tocat fer mai com a periodista cultural l’he viscuda aquesta setmana: la roda de premsa de presentació d’un llibre es feia enmig d’un cementiri -el del Poblenou, entre la Gran Creu i el Petó de la Mort- i no vaig saber arribar-hi sense perdre’m abans una bona estona pel recinte. No he vist la làpida de cap dels meus morts, però dimarts em vaig dedicar a llegir inscripcions dels nínxols mentre feia i desfeia passadissos. Fins que vaig topar amb un epitafi que em va trasbalsar i em vaig desorientar del tot.

El llibre en qüestió té una tomba a la coberta, es titula Les males herbes, l’ha publicat Males Herbes i l’ha escrit Jordi Masó (Granollers, 1967). A part de posar-hi un títol que vol retre homenatge a l’editorial que ha apostat pels seus textos, l’autor ha dedicat el volum als dos editors de Males Herbes, Ramon Mas i Ricard Planas. Un bon regal d’aniversari per a un segell que aquest any en fa deu i que -més enllà de la flaca per la ciència-ficció, la sàtira, la literatura fantàstica i la prosa experimental- es reivindica sobretot com una “editorial literària”.

Cargando
No hay anuncios

Les males herbes (el llibre) és un recull de relats tirant a macabres i esquitxats d’humor negre. Hi desfilen escriptors, lectors i propostes editorials poc o molt decents. Ara que s’acosta Sant Jordi i surten a la llum els resultats d’algunes maniobres editorials que ens fan passar força vergonya, quan no ens desperten directament instints assassins, és un bon moment per llegir els relats de Jordi Masó. En un dels contes, un editor proposa al narrador que es presenti a un premi de novel·la i li assegura que el guanyarà. L’escriptor es mostra perplex i molest. Indignat. “Amb l’Octavi Fonoll ens teníem prou confiança perquè jo li fes saber que aquella proposta era una aberració, un insult. Així que vaig condemnar la manca de valors ètics que guiava el sector editorial, el mercadeig del talent artístic, la corrupció de la cultura. Vaig expressar amb paraules contundents el meu disgust davant aquella oferta i, en acabar, vaig acceptar la proposició i vam encaixar mans”.

(Val a dir que també hi circulen propostes més defensables, com la de trair la voluntat d’un escriptor inèdit i difunt perquè “davant l’excel·lència artística ens podem permetre certa laxitud moral”).

Cargando
No hay anuncios

La dona que no sabia fer res, tret de cuidar fills i escriure novel·les

Àtic dels Llibres ha publicat un nou volum de Natalia Ginzburg (1916-1991) i m’hi he abocat de cop i de cap a peus. Es titula No has de preguntar-me mai, l’ha traduït Cristina Riera i aplega un conjunt de textos que, segons la seva autora, és el que més es podria assemblar als dietaris que no va escriure. Trobo deliciós, per exemple, l’article La mandra, en què l’admirada Ginzburg fa gala d’una síndrome de la impostora així de grossa: “Em sentia molt sola en aquella oficina i mai no dirigia la paraula a ningú -confessa, parlant d’una editorial de Roma on va treballar als anys quaranta-. La meva preocupació constant era que no es descobrís la meva gran ignorància, la meva enorme mandra i la meva absoluta manca d’idees”.

Cargando
No hay anuncios

Havia entrat a treballar allà després que se li morís el marit. “Pensava que si demanava feina en aquella editorial me la donarien, però, malgrat tot, em pesava haver de fer-ho, ja que creia que em donarien la feina per compassió, perquè era vídua i havia de mantenir els meus fills; m’hauria agradat que algú em donés feina sense conèixer-me, només per les meves aptituds. L’inconvenient era que jo no en tenia, d’aptituds”. La italiana insistia que no sabia fer res de profit: “En tota la meva vida, excepte cuidar els meus fills, fer les feines domèstiques amb extrema lentitud i ineptitud i escriure novel·les, no havia fet res més”.

Ginzburg escrivia amb una aptitud envejable. Això ho devia saber fins i tot l’autosabotejadora que duia dintre.