BarcelonaProcrastinar és posposar innecessàriament les tasques importants que hem de fer perquè l’esforç que exigeixen se’ns fa una muntanya. És un fenomen intercultural que afecta aproximadament al 95% de la població, tot i que un 20% dels adults ens autoidentifiquem com a “procrastinadors crònics”. Procrastinar no és ser mandrós o apàtic, i tampoc és només un problema de no saber organitzar el temps. Hi ha estudis amb neuroimatge que han descobert que la gent que té fòbia a les matemàtiques, quan pensa a fer operacions (no les havien de fer en realitat), activa el còrtex insular, la part del cervell que produeix dolor. Una hipòtesi respecte a la procrastinació podria ser que, per tal d'evitar aquest brot de dolor en el cervell, decidim substituir la tasca que ens angoixa per una altra que no ens faci mal. Aquest ajornament provoca un alleugeriment temporal de l’ansietat, però, com que la tasca no es pot posposar indefinidament, entrem en un cercle viciós d'estrès i culpa.

Existeixen dos tipus de procrastinadors: els actius i els passius. Els primers treballen bé sota pressió i, quan es troben en la franja d’últim minut, els motiva el repte. En canvi, els passius se senten pressionats i pessimistes, i tenen més probabilitats d'acabar-se rendint i no acabar la tasca.

La tècnica Pomodoro

Què hem de fer els procrastinadors d’aquest món per ser més actius que passius, doncs? Com tot en aquesta vida, no hi ha receptes universals. En el meu cas, com a procrastinadora crònica activa que soc, he trobat dues estratègies que m'han ajudat força. La primera és la tècnica Pomodoro, que consisteix a treballar en una tasca durant 25 minuts sense distraccions, i llavors fer un descans de 5-10 minuts fent alguna cosa que realment m'agradi molt, abans de la següent ronda de 25 minuts. Així, fins a acabar la tasca amb una recompensa final per la feina feta. El meu premi acostuma a ser mirar la sèrie que estic seguint en aquell moment.

La següent estratègia és la que he batejat com a procrastinació en vena, però no és apta per a no hiperactius: es tracta de tenir en marxa més d’un projecte que em generi ansietat perquè així, quan procrastino amb un, ho faig treballant en l’altre. Escriure sempre m'ha generat uns nivells d’ansietat estratosfèrics i, quan tenia només un projecte literari en marxa, el tenia ben bloquejat. Però quan vaig decidir començar la tesi, de sobte em van venir moltes ganes de treballar-hi per fugir de la primera. Així és com vaig acabar la meva primera novel·la. Ara tinc un altre projecte literari en ment i m'ha sobrevingut un gran desig d'escriure la tesi. L'objectiu d'aquest loop de procrastinacions enllaçades és que, de procrastinar, almenys en surti alguna cosa bona, no només culpa i ansietat. Gràcies a això soc escriptora. Espero que, si continua funcionant, aquesta espècie d'alquímia em converteixi també en doctora. Us ho faré saber!