D’on ve tanta pressa per arraconar els millors escriptors ?
He conduït un mateix cotxe durant deu anys. A partir d’ara el farà servir sobretot el meu pare. Abans de passar-n’hi les claus, vaig voler que el Clio fes goig i vaig fer que en reparessin unes ratllades de la carrosseria, a càrrec de l’asseguradora de l’última dècada (el tenia a tot risc, amb franquícia de 180 euros). Dos mesos després, la companyia que me l’assegurava m’ha enviat una carta: pel bé del negoci, han decidit que ja no em renovaran més la pòlissa. Soc una clienta exemplar, he pagat sempre, no he tingut accidents. Però creuen que no els surto a compte. Vaig firmar un contracte d’assegurança i se m’ha acudit acollir-m’hi. Quin mal cap, el meu.
La carta de l’asseguradora m’enxampa llegint la nova novel·la d’Antoni Vidal Ferrando, Quan el cel embogeix, publicada per AdiA Edicions. I potser soc jo que he embogit, però les dues situacions em desperten preguntes similars. Em costa d’entendre que no estiguem tots plegats aplaudint i protegint autors de solvència contrastadíssima com el poeta i narrador Vidal Ferrando. Em desconcerta tanta pressa per arraconar els bons escriptors i regalar la centralitat mediàtica i literària a unes noves veus que potser sí que seran les futures Rodoredes, però que tenen molts números d’estampar-se contra un fanal a mig camí. Ens tirem roques en contra: quan els autors assoleixen la maduresa que cal per escriure millor que mai, els fotem fora i correm a assegurar conductors que dominen el volant d’aquella manera però que, això sí, fan bona cara a les fotos i tenen seguidors a Instagram.
No em feu gaire cas: dormo poc i se’m deu haver encomanat la visió ampul·losament catastrofista del narrador de la novel·la, aquest escriptor frustrat a la recerca del prestigi mai obtingut. “Per si no n’hi hagués prou -diu ell-, la bona literatura ha entrat en un procés de declivi, i el seu perill d’extinció entela les cúpules i les figures dels vitralls d’arreu del territori. Entela els ulls, la veu, el firmament, les avingudes, les rosasses i les pedres precioses de la geografia espiritual i de la memòria. Entre gemecs i runes, fa desmaiar les fulles dels ficus i dels arbres genealògics. Acabarem que Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Caterina Albert, J. V. Foix, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés i tants d’altres hauran de cercar refugi en les estances més fosques dels banys turcs o en les tertúlies de les barberies”.
Les paraules són cérvoles que fugen de la mort i ens atrapen
És un plaer absolut llegir i assaborir la prosa bella, addictiva, torrencial, precisa, crítica i afinada d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945). El mallorquí reincideix en un format, el del monòleg interior, que li permet deixar-les anar sense fre, fent brollar mots com qui obre l’aixeta i ja surten sols; com si aquest geni seu, aquest esclat lèxic que barreja lirisme i mala llet, fos la cosa més natural del món. “Les paraules són cérvoles que fugen de la mort”, diu un vers de l’autor, i una mica és així com veig jo el que escriu aquest homenot: com una fugida enfollida i delirant i desbocada que ens encercla i ens captiva i se’ns fica a la butxaca i ens fa creure que ens hi quedaríem per sempre, segrestats dins el seu món, llegint-lo i assaborint-lo una vegada i una altra.
En un bosc on sovint n’hi ha que s’entesten a fer passar bou per bèstia grossa, els vidalferrandians (alerta: és un estat contagiós) tenim clar que no hem caigut en cap parany. Que som davant d’un escriptor d’alta volada, dels que mereixerien més atencions de les que reben. Els editors s’haurien de barallar per tenir-lo al catàleg, perquè obres sòlides com les seves mai no fan nosa. Si el mercat editorial adopta en bloc les dinàmiques crematístiques de les asseguradores de cotxes, el mal anirà més enllà de la xapa: afectarà el motor.