Amb la pandèmia es va acabar la il·lusió que coneixíem el futur

“Avui he tornat a aquesta terra ara cruel. La nostra terra, pare. I tot com si continués. Davant meu, els carrers escombrats, el sol ennegrit de llum netejant les cases, blanquejant la calç; i el temps entristit, el temps aturat, el temps entristit i molt més trist que quan els teus ulls, clars de boira i la flaire de mar distant fresca, engolien aquesta llum ara cruel, quan els teus ulls parlaven fort i el món no volia ser més que existir. I, tanmateix, tot com si continués. El silenci fluvial, la vida cruel perquè és vida”.

L’escriptor José Luís Peixoto (Galveias, Portugal, 1974) s’adreça al seu pare mort –“impossiblement mort”– en el llibret Te’m morires, publicat en català i en castellà per Minúscula (traducció d’Antoni Xumet i d’Antonio Sáez, respectivament). El va escriure l’any 2000, atordit encara per la pèrdua, nostàlgic per tot el que ja no seria: “Jo volia veure’t vell, vellet aquí al nostre hort, regant els arbres, regant les flors”.

“Mare, / no surtis de casa, / no surtis mai de casa. / Ets l’última anciana de la meva vida”. Ho escriu Peixoto en un dels poemes nascuts durant el confinament de la primavera del 2020 i aplegats ara en el poemari Regreso a casa, que de moment només s’ha publicat en castellà a Mèxic.

“Amb la pandèmia, el futur es va acabar. Però abans ja era així. La pandèmia ens ha portat coses que no són noves. En realitat, el que es va acabar no era el futur, el que es va acabar és la nostra il·lusió que coneixíem el futur. En certa manera el futur ja era imprevisible, però la pandèmia va fer que fos molt més difícil viure –i escriure novel·les– perquè la incertesa era massa gran”. Ho deia Peixoto dilluns al CCCB, en un acte presencial dels que ara agraïm i abans donàvem per descomptats.

Tu i jo estem junts en aquest vers i ens mirem als ulls per internet

La literatura, va explicar Peixoto, ens fa veure que l’altra banda de les coses (objectes, situacions, persones) no és com ens les feien imaginar els nostres prejudicis, referents i punts de vista. “I això és increïblement polític. Creure’ns que ja sabem què hi ha a l’altra banda és un engany que fa mal als altres i ens fa mal a nosaltres mateixos”.

En el seu afany d’ensenyar-nos la cara oculta de tot plegat, avui li agrada recordar que encara respirem: “He escrit molts llibres amb la intenció de dir a la gent que ens morirem, però ara ja no cal, ara ja ho sabem, ara el que volem és tornar a un temps en què ens oblidem que ens morirem. Quan ens n’oblidem, suposo que tornaré a escriure llibres per dir a la gent que ens morirem. Però ara em sembla important escriure llibres per dir a la gent que estem vius”.

Quan ens van prohibir trepitjar els carrers, els poemes que va fer Peixoto transmetien esperança. Com la que contenen aquests versos, escrits el 29 de març del 2020: “Tot i així, en aquest temps estrany, observa: / tu i jo estem junts en aquest vers. / El poema és com una casa, té parets / i finestres, està habitat pel present. / Ens mirem als ulls per internet, / som veritablement aquí. / El poema és com una casa / i la casa ens protegeix”.

La penúltima novel·la de Peixoto es titula Autobiografía (Random House, traducció a l’espanyol d’Antonio Sáez) i el seu admirat José Saramago hi apareix com a personatge principal. En una conversa amb el premi Nobel que vaig tenir la sort de poder mantenir el 2001, em va dir: “És una ingenuïtat pensar que la literatura serveix per canviar el món. No ha passat mai. Si Dostoievski no hagués existit, el món seria tal com és”. José Luís Peixoto discrepa del mestre: “Tot serveix per canviar el món, el món canvia constantment. És cert que l’explotació de l’ésser humà continua amb o sense Dostoievski, però el món no ha continuat igual amb o sense ell. Passar hores llegint Crim i càstig ja suposa un canvi enorme en la vida d’una persona”.