Miquel Seguró Mendlewicz és filòsof. A l’assaig La vida también se piensa (Herder) mira d’explicar als seus amics, i de passada a tots nosaltres, per què es dedica a la filosofia. De fet, diu que no hi ha possibilitat humana de viure sense pensar la vida: “La filofòbia és impossible”. El desig de preguntar i de saber forma part de la nostra essència com a espècie. No hi ha vivència i acció sense pensament, encara que sovint el pensament vingui després de l’acció, o tot barrejat, com una riuada.
Entre molts autors, Seguró cita Viktor Frankl, un dels tres pilars de l’escola vienesa de psicoteràpia -al costat de Freud i Adler-. Creia que la voluntat de trobar un sentit a la vida és una dimensió psicològica primària i sovint preguntava als seus pacients, provocador, per què no se suïcidaven. Us ho heu preguntat mai? Costa de trobar el sentit a la vida, oi? Però la qüestió no és tant trobar-lo com no deixar-lo de buscar. No deixar de pensar, sigui pel camí de la filosofia o de la religió. Segons Karl Jaspers, també psiquiatre i filòsof, el camí filosòfic assumeix la transcendència com a pregunta mentre que el religiós viu la revelació com a resposta. I Freud veia en tots dos camins el mateix vici totalitzador, l’aspiració a donar una explicació absoluta a la nostra existència. Però, com fa notar Seguró, la seva alternativa psicològica va ser tan original i suggerent com igualment absoluta.
Sigui com sigui, Freud ens ha fet pensar (i somiar) molt. Va ser Paul Ricoer qui va posar Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, com un dels tres grans “mestres de la sospita”. Si Descartes, una de les figures clau de la revolució científica, al segle XVII havia propiciat un gir radical en la filosofia amb el seu Cogito, ergo sum, és a dir, posant l’home que pensa per si mateix, que raona, al centre de la vida, aquella raó de l’optimisme il·lustrat va entrar definitivament en crisi amb Marx, que ja no la veia com a motor del progrés en la història (hi posava la lluita de classes), amb Freud, que deia que la raó del jo pensant és només una part de la ment (feia aparèixer l’inconscient), i amb Nietzsche, que remarcava la força de l’instint com una voluntat més forta que la raó (i de passada decretava la mort de Déu).
Ara ja sabem que raó i emoció van juntes: com deia Pascal, el cor té raons que la raó ignora. Sabem que la ciència no és res sense la consciència, sense ètica. I sabem que l’existència té tant a veure amb la recerca lliure del plaer (potser hauríem de parlar d’ erosofia, proposa Seguró) com amb l’acceptació plena de la mort, un ingredient bàsic (un impuls) de vida.
I tot això ho sabem gràcies al vici de filosofar: de pensar en nosaltres i els altres, en el bé i el mal, en el passat i el futur, en la vida i la mort.
