Un clàssic oblidat que val la pena recuperar
BarcelonaFins i tot amb els autors clàssics succeeix que un bon dia deixen de llegir-se. ¿Quin lector no alemany dedicarà dies d’esforç a llegir el Faust, de Goethe, encara que estigui traduït amb molta d’art a una llengua coneguda? Pocs. ¿Qui s’endinsa en la Comèdia, del Dant, més tard “divina”, malgrat que la traducció sigui molt fluida, com la de Josep Maria de Sagarra, i porti, endemés, les notes aclaridores que demana un llibre tan savi i tan complex? Pocs. ¿Qui dedicarà temps al Sartor Resartus (El sastre apedaçat), de Carlyle, encara que sigui un dels grans llibres del segle XIX? Quasi ningú.
Això li ha passat també a La nau dels bojos, o dels ximples, o dels estúpids, de Sebastian Brant (1457-1521), que va ser molt llegit al seu segle, però ha perdut el favor del públic després que Erasme de Rotterdam el superés àmpliament, i no dogmàticament, amb el seu Elogi de la follia.
Tanmateix, el llibre de Brant –com una mena d’Essais, de Montaigne, però a escala satírica i avinguda amb els principis de la religió cristiana– parla d’aspectes molt diversos de la vida quotidiana del seu temps, i de qualssevol, com ara “Els llibres inútils”, “L’educació dels fills”, “L’adulteri”, “De les medicines que no serveixen per a res”, “Recórrer als tribunals”, “De la caça ociosa” o “De l’esperança d’heretar” –cosa, aquesta última, en què a Catalunya es barreja l’esperança amb la desesperació quan un hereu s’adona dels impostos brutals que ha de pagar al fisc.
Entre aquests articles del llibre, n’hi ha un que avui ve perfectament a tomb, “De les modes d’ara”. Brant hi diu: “Hi ha moltes modes noves al país: vestits escandalosament curts i escotats, que amb prou feines cobreixen el melic. Deshonra de la nació alemanya! Allò que la naturalesa vol amagar, es despulla i es deixa veure. Per això les coses ara no van bé, i aviat aniran més malament. Ai d’aquell que sigui motiu d’escàndol! Rebrà en recompensa el que no s’espera”.
Això va ser escrit cap a inici del segle XVI. Com quasi tots els capítols d’aquest llibre emblemàtic, el llibre significava un exemple més –n’hi ha tants– del pas de l’Edat Mitjana al Renaixement. També és el cas dels Assaigs de Francis Bacon –que Josep Carner va traduir al català, avui introbable– o dels ja esmentats de Montaigne.
El més interessant d’aquests assaigs “de transició” és que el lector –no el d’ara, sinó el d’aquell moment, perquè ara rebem la història plegada com un acordió, sense linealitat ni causalitat–, quasi sense adonar-se’n, estava remarcant el pas d’una cultura moral centrada en el dogma i la teologia a una altra centrada en la laïcitat, el sentit comú i, de mica en mica, la racionalitat.