De vegades el present ens porta d’un salt al passat
Arriba un dia que qualsevol cosa, la vida sencera, és la magdalena de Proust. Un gust o una olor o una cançó ens evoquen no sé què i ja hi som. “El temps és un assassí. Hi ha dies que transcorren en el passat”, constata la periodista argentina Leila Guerriero en una columna que escriu el gener del 2019 però que transcorre -la columna, però també el dia en què l’escriu, perquè hi ha dies que transcorren en el passat- un diumenge d’hivern del 1986, quan feia poc que ella s’havia instal·lat a Buenos Aires i vivia sola sense rentadora i no es cansava de caminar pel carrer ni d’anar al cine, o bé es quedava a casa i bullia arròs o obria una llauna de sardines i tot estava per passar, encara.
Llegeixo i rellegeixo les columnes de Leila Guerriero (Junín, 1967) aplegades en el volum Teoría de la gravedad, publicat per Libros del Asteroide. “Cada cop que escric una d’aquestes columnes -em diu l’autora, que ha vingut a Barcelona a promocionar el llibre i a recollir el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán- em pregunto per què estic explicant aquella part concreta de la meva vida, al servei de què la poso. No tinc tant ego per pensar que la meva història personal pugui importar a tanta gent. Però sí que penso que potser aquestes petites capsuletes personalíssimes, portades a un punt més universal, ens poden estar dient alguna cosa de la condició humana”.
Com més a prop som del final, més recordem la infància
En el llibre Una història de dues ciutats (Edhasa/L’Avenç, traducció de Jordi Arbonès), Charles Dickens escriu: “A mesura que m’acosto cada vegada més a la fi, tinc la sensació que em moc en un cercle, i em sento cada vegada més a prop del començament. Això, afortunadament, em fa la impressió que també allisa i prepara el meu camí. El meu cor es commou ara arran de molts records que feia anys romanien adormits...” El psiquiatre i novel·lista Irvin D. Yalom (Washington, 1931) subscriu les paraules de Dickens, un dels seus escriptors de capçalera, i confessa: “A mesura que m’acosto més al final, jo també em trobo fent voltes cada vegada més a prop del començament. Els records dels meus clients desperten més sovint els meus propis: la feina que faig sobre el seu futur recorre a la meva memòria i pertorba el meu passat, i em trobo tornant a repassar la meva pròpia història”. Els records de la primera infantesa, que fins fa poc eren fragmentats i llunyans, se li apareixen ara amb més nitidesa que mai: “A mesura que avanço per la vuitantena, cada vegada hi ha més imatges dels meus inicis que se m’immisceixen en els pensaments”.
La lliçó d’empatia que va rebre un futur terapeuta de 12 anys
Irvin D. Yalom ha deixat constància de la pròpia història a Memòries, publicat en català per Edicions de 1984 amb traducció de Núria Artigas. El llibre comença amb un malson que pateix als vuitanta-cinc anys i que el transporta més de set dècades enrere. Ell té deu o onze o dotze anys, va en bicicleta i passa per davant d’una noia bonica però amb la cara plena de taquetes vermelles. “Hola, Xarampió!”, li crida. En el somni, el pare de la noia se li apareix i li pregunta com creu que s’ha sentit l’Alice per culpa d’aquell insult. L’home li fa descobrir l’empatia, i el nen es voldria fondre de la vergonya.
En realitat el pare de l’Alice no el va increpar mai, però sí que va existir una noia amb grans a qui un joveníssim Irvin cridava pel nom de Xarampió. A les acaballes de la vida, ara que fa voltes cada cop més a prop del començament, Irvin D. Yalom tanca el primer capítol de les memòries amb un “Perdona’m, Alice” que li surt de molt endins.
