Catorze novel·les per a aquestes festes
Arriben les vacances de Nadal. Per raons familiars passes uns dies en una estació d’esquí, però no t’agrada esquiar. O bé neva sense aturador i no pots sortir de casa. O no tens diners per anar de vacances. Tant és, perquè la literatura ve a auxiliar-te. No cal una gran inversió, només una llar de foc (una estufa farà el fet) i un got de whisky (o una tassa de rooibos). És el moment de recuperar algun d’aquells llibres que val la pena llegir però que requereix un temps que fins ara t’ha mancat. No ens referim a un supervendes, a un bestseller de temporada, a un llibre de platja dels que entren com un sorbet. No: ara toca un llibre d’hivern, exigent, un que puguem llegar als nets. Hem seleccionat catorze novel·les –la nostra travessa– publicades entre el 2000 i el 2016 en onze editorials diferents, que ens fan sentir orgullosos de la literatura que tenim.
Anna K., Martí Rosselló (Quaderns Crema, 2000). El narrador ens proposa acostar-nos amb serenitat a la vida extrema, incestuosa, tragicòmica, inversemblant fins a la caricatura, de la protagonista, que viu al Maresme però que té l’ànima russa.
Una casa per compondre, Núria Perpinyà(Empúries, 2001). Llibre de música, fotografia i arquitectura, ve a ser un edifici obsessiu i alhora confortable, que acull totes les arts i també el lector que s’hi deixa atrapar i que acompanya la protagonista en la recerca de la casa perfecta.
El Troiacord, Miquel de Palol (Columna, 2001). Novel·la d’idees, de geometria fractal, l’autor hi desplega en més de 1.300 pàgines la història d’una societat secreta que es pot entendre com un enllaç amb els seus llibres anteriors i posteriors, que formen una sola obra -la més ambiciosa de la literatura catalana actual.
La deessa nua, Emili Olcina (Laertes, 2002). L’autor pren tots els elements de la novel·la policíaca i els dona una volta de rosca amb una barreja de respecte escrupolós, afany transgressor i hiperrealisme. Al final no hi ha un desenllaç, sinó una teoria del desenllaç.
El manuscrit de Virgili, Miquel Pairolí (La Magrana, 2004). ¿Com reacciona un escriptor si se li ofereix escriure la resta de la seva obra únicament per a una sola lectora, que li pagarà el monopoli a preu de col·leccionista generós? ¿Val la pena oferir una sessió de màgia per a un sol espectador?
Elisa Kiseljak, Lolita Bosch (La Campana, 2005). Durant catorze anys, el record d’una experiència violenta es manté somort. L’important no és que la història sigui terrible, sinó que la manera de narrar-la s’hi adapti sense una escletxa, ni una arruga, ni un mal pas.
El metall impur, Julià de Jòdar (Proa, 2005). A partir d’un accident mortal esdevingut en una foneria del Besòs a principis dels anys seixanta, i que inclou fades de suburbi i fadrinets de raval, l’autor analitza, experimenta i enlluerna.
Camisa de força, Anna Carreras (Empúries, 2008). Aquesta novel·la és un dossier i una investigació del dolor. A mig camí entre la poesia i la psiquiatria, l’autora ens proposa endinsar-nos en els excessos que forja el desig sense límits, i que pot portar dolçament al crim.
El vigilant i les coses, Pasqual Farràs (Edicions de 1984, 2009). En aquest univers autònom, dilatori i circular, fet de pensament més que no pas d’acció, l’autor hi desplega un lèxic precís, una sintaxi esmolada i un menyspreu categòric pels diàlegs, les escenes i els clímaxs.
Un dia tranquil, Ponç Puigdevall (Tusquets, 2010). L’autor plasma un viacrucis de servitud, fúria i alcohol protagonitzat per un home que es refugia en tot de fantasies que es revelen, una per una, vanes o ridícules: la fantasia de tornar a casa, la fantasia d’una reconciliació sentimental, la fantasia d’un final digne.
No et miris el riu, Mònica Batet (Meteora, 2012). Sense diàlegs, sense paràgrafs curts, sense concessions a l’humor, a la ironia ni als sentiments i amb escasses descripcions, l’autora s’acosta a tres vides que tenen en comú la mort. L’estil és opac, abstracte, greu, fred, claustrofòbic: centreeuropeu.
La visita, Enric Virgili (Males Herbes, 2015). En aquesta novel·la la prosa és connotada, mentre que el que s’hi narra obeeix a una lògica pròpia, deslligada de la tradició realista. El narrador es multiplica, es dilueix, és dissecat, mor, ressuscita. Ni tan sols la persona gramatical del protagonista és la mateixa en tot el llibre.
Ciutat de ningú, Antoni Vidal Ferrando (Meteora, 2016). Sabem que el personatge està trasbalsat i que és líric. No sabem si som davant un text surrealista o davant un perfil de la senilitat, però n’obtenim una fruïció delicada. La festa de la llengua, i sobretot de la música, és tan elevada que el tema del llibre ens és igual.
Germà de gel, Alícia Kopf (L’Altra, 2016). El gel és el que unifica aquesta història, feta d’autoficció, geografia i exploració intel·lectual. Hi ha fredor i buidor, però també anecdotari, crítica, diari personal i èpica. L’autora és objecte i subjecte, però sobretot projecte i trajecte.
No són els autors més coneguts, ni els més simpàtics, ni els que guanyen més premis, ni els més reeditats, ni els que surten més per televisió. Són els que s’arrisquen, els que aborden temes impossibles, els que organitzen festivals d’estil. Sense ells la literatura catalana seria molt més pobra.