Ja fa tres anys que va morir Pere Casaldàliga i, per als qui el van conèixer i hi van conviure, la seva absència és tan sacsejadora com la seva vigència. Al Brasil, va marcar tota una generació de lluitadors per la justícia i la llibertat. En aquests darrers temps, l’altra gran sacsejada que ho ha alterat tot –el bolsonarisme– s'ha convertit en el mirall trencat de la lluita terrenal que va lliurar el bisbe del Mato Grosso jugant-se la vida davant els terratinents de l’agronegoci, que ell titllava d’"ecocida, suïcida i genocida". Veure avui com alguns dels beneficiats per aquell religiós de Balsareny que anava amb sandàlies per São Félix do Araguaia han votat Bolsonaro és la contradicció sonora amb què s’ha trobat Francesc Escribano en el seu retorn al Brasil i a Casaldàliga, viatge convertit en un gran reportatge periodístic escrit en primera persona i publicat sota el títol La terra i les cendres (Edicions 62).

Què diria ara aquell determinat militant de l’esperança? Aquell home que no es resignava mai i que quan li preguntaven "I la lluita?" responia amb un somriure murri. Perquè la lluita sempre continuava. Només el Parkinson dels últims anys el va deixar fora de joc. No va arribar a veure aprovada, ni amb Lula ni amb Dilma Rousseff, la reforma agrària que defensava, però per sort seva tampoc va arribar a copsar del tot el desastre bolsonarista. La malaltia l’havia anat apartant de la vida pública al mateix ritme que havia anat creixent la polarització política excitada pel discurs d’ultradreta de l’ara expresident.

Avui, tot i que Bolsonaro ja no mana, el seu verí anticomunitari i antipolític ha quallat. Al Brasil i a tants altres racons del món. La teologia de l’alliberament, aquell marxisme espiritual, ja és història. El reflux ideològic liberal-conservador ha estat i és molt potent. Ara els pobres simplement es volen fer rics. I la classe mitjana té pànic d'empobrir-se. I els rics no volen pagar impostos. A tots, la música de Bolsonaro o de Trump els afalaga les orelles.

Casaldàliga volia ser pobre entre els pobres, volia donar la vida pels indis i els pagesos humils. El Brasil és la dotzena economia del planeta, però ocupa el vuitantè lloc en l’índex de desenvolupament humà: té 60 milions de pobres. També és el país amb més assassinats del món, seguit de prop per l’Índia. El 2020 en va tenir 131 cada dia: 22,38 assassinats per cada 100.000 habitants (als EUA, 6,81, i a Espanya, 0,61). Casaldàliga, un religiós revolucionari, va tenir sort que no l’assassinessin.

A l’Església catòlica n’hi ha que segueixen el seu exemple (ja eren pocs en vida seva i segueixen sent pocs ara), però el catolicisme ha cedit molt terreny als evangèlics, que s’han convertit en un suport clau per a Bolsonaro, el qual s'ha fet fort i sorollós en el credo de les tres bes: bous (negoci antiambiental agropecuari), bales (apologia de la violència de l’exèrcit i la policia) i bíblies (algú l’ha definit com a "cristofeixista"). Als anys 70 els evangèlics eren un 5% de la població, ara ja són més del 50%. Defensen la família, són anticomunistes i sovint canten als temples l’himne del Brasil. Però també actuen com una mena d’estat del benestar social informal que ajuda la gent a sortir de la pobresa.

A Pere Casaldàliga, que el 1970, en plena dictadura, va ser el primer a denunciar al Brasil el treball esclau (el 2021 encara es van rescatar 1.930 persones en condicions inhumanes d’esclavatge), que malgrat la seva absoluta fe en Déu mai va voler batejar cap indi, que parlava de conquerir la terra, que tenia clar que no volia "callar res", que rebutjava ser políticament neutral, que era íntimament i radicalment lliure, li costaria molt aquesta religiositat evangèlica proselitista, emfàtica i caritativa. Salvant les distàncies formals, en el fons li recordaria massa el catolicisme populista conservador del papa Joan Pau II.

La frase és d'Hélder Câmara, però podria ser perfectament de Casaldàliga: "Si ajudo un pobre diuen que soc un sant, però si pregunto per les causes de la seva pobresa, aleshores diuen que soc un comunista". I també podria ser del seu successor més emblemàtic, tot i que no es van arribar a conèixer personalment: Vicente Ferreira, bisbe de Brumadinho. Escribano, al final del seu viatge, ens explica la lluita que Ferreira lidera des que es va produir la tragèdia minera de l'estat de Minas Gerais, un accident que el 2019 va provocar 270 morts que s’haurien pogut evitar. Sí, l'esperança i la lluita continuen.