24/09/2022

Debutar està sobrevalorat, en aquest país

4 min
Cua per demanar signatures als escriptors

BarcelonaFins fa ben poc, aquest espai l’ocupava la secció El lector accidental del Vicenç Pagès Jordà . Ni que volgués (que no vull), no podria substituir-lo. La seva era una mirada entrenada per anys de viure i bregar en el món literari. Ell havia escrit molt i durant molts anys, havia ensenyat molt, llegit molt, fet molta crítica. Jo no. Amb certa vergonya i sense gens ni mica d’orgull, puc afirmar que soc als antípodes d'ell: jo he escrit poc i des de fa pocs anys, he ensenyat poc o gens, no he llegit prou i no gosaria escriure una crítica perquè, encara que tinc opinions vehements (potser són meres emocions), els meus fonaments teòrics són de fang. La meva mirada sobre el fet literari és, per tant, una mirada inexperta i encara ingènua, si bé cada dia menys verge. Aquesta secció no pretén, doncs, ser una continuació de la seva, perquè jo no soc més que una escriptora accidental.

En el moment d’acceptar, em vaig preguntar (tots ens fem preguntes inútils) què n’hauria pensat ell, i em va venir al cap com una fletxa una tarda que vam passar junts i durant la qual el recordo expressant-se amb molta contundència contra l’atenció que reben les primeres novel·les, així que he pensat que seria un bon tema per estrenar-me. Quan un autor pluripublicat carrega contra els debuts novel·lístics serà (sovint injustament) sospitós de ressentiment o d’una enveja destructiva. Jo, en canvi, espero que gràcies a la meva pròpia condició de novel·lista debutant, seré menys suspecte de baixeses morals quan afirmo que sí, que les primeres novel·les estan sobrevalorades en aquest país; la meva, la primera.

L'èxit del primer triple salt mortal

Ja us sento als que crideu, remugueu, argumenteu esgrimint títols de primeres novel·les que són veritables obres mestres. Us veig llançant-me-les com punyals mentre llegiu aquestes línies. Pedro Páramo, diu una. L’estranger, rondina un altre. I per descomptat que és veritat: hi ha opera prima que arriben fins a dalt de tot. Però també és veritat que no sol ser habitual i que és just per això que encara n’admirem més els autors. Perquè ¿quanta gent pot fer un triple mortal a la primera i no matar-se?

Al capdavall, qualsevol cosa requereix ofici. Ofici vol dir repetició, prova i error, foguejar-se. En definitiva, aprendre. ¿Està justificada l’aprensió que sentim davant la idea de volar amb un pilot novell o de deixar que un aprenent de perruquer ens talli els cabells? No hi ha motiu per pensar que en la literatura la cosa funcioni d’una altra manera i, tanmateix, constatem sovint que el sistema s’aboca amb les noves veus d’una manera que no fa amb els pilots amb deu mil hores de vol (o cinc novel·les) sobre les espatlles.

A més, escriure una novel·la en demana molt, d’ofici. Un conte, per exemple, és una unitat narrativa més o menys manejable (que no vol dir fàcil): el pots tenir sencer dins el cap. És un cub prou petit per girar-lo mentalment i poder tenir presents totes les cares alhora. Però una novel·la, ai!, és un dodecàedre massa gran i costa tenir-ne una visió de conjunt; quan et fixes en una cosa l’altra se t’escapa, poses el focus en els personatges i la trama se’t desfila, i si t’obsessiones amb l’estructura, potser l’estil se’t tornarà encotillat o rutinari. Una novel·la és un delicat joc d’equilibris i sortir-se’n dignament a la primera (i també a la segona) ratlla la proesa.

A casa nostra, però, sembla que l’excel·lència en les opera prima sigui la norma i no l’excepció: nominacions a premis, crítiques favorables, espai als mitjans i a les xarxes, llibres amb faixes que sempre prometen el que no poden donar (un dia haurem de parlar de l’efecte contraproduent de generar massa expectatives). Anem darrere de l’eterna promesa; amb la segona novel·la, la promesa sol esdevenir decepció perquè esperem tant d’aquell autor que per més que faci una meravella no ens semblarà prou. Perseguim la novetat, en som addictes; ¿tan cansats estem dels autors que tenim, tant es repeteixen que ens cal buscar coses noves, o som nosaltres que tenim un problema d’insaciabilitat?; en el fons, el predicament dels debuts literaris s’explica per la doble satisfacció que ofereixen als ionquis de la novetat: un nou llibre i un nou autor. Busquem l’obra de consum ràpid i d’un sol ús (l’equivalent al clínex: ja ningú no vol mocadors de tela) i l’autor que no ens exigeixi compromís (és sabut que la parella està en crisi i els amants, en auge). Tot plegat dificulta encara més que hi hagi clàssics contemporanis: tot corre i passa sense deixar rastre.

És indiscutible que cal llegir, escoltar i donar espai a les noves veus, però potser ens convindria fer-ho amb més mesura i apostar pel talent a llarg termini (és a dir, per l’ofici), o acabarem estavellant-nos al mig d’una tempesta amb un pilot que no tenia ni llicència.

stats