Què fer amb el capitalista que tots duem dins?
El francès Alexandre Lacroix, director de la revista Philosophie Magazine,serà l’estrella convidada dimarts que ve a Barcelona en la celebració dels deu anys d'una altra revista, La Maleta de Portbou, que dirigeix Josep Ramoneda. Lacroix arriba amb un llibre a la mà, Cómo no ser un esclavo del sistema (Arpa). Un assaig senzill per ajudar-nos a sortir del bucle en què estem atrapats: el d’una societat que ens lliga curts a la manca d’ideals, al guany material. L’individualisme neoliberal campa alegrement i ha tombat qualsevol aspiració col·lectivista. El bé comú? Només ens movem, i encara amb exasperant lentitud, davant amenaces evidents com la del clima.
Sens dubte, el productivisme i el consumisme fan estralls. Però ¿qui renuncia als avenços tecnològics i al benestar individual? Decreixement? Ralentització? Frugalitat? Primer, diu Lacroix, hi va haver el pas de l’artesania a la producció industrial, que va suposar una primera desconnexió de la natura. Ara hem fet un nou salt: "Les tecnologies connectades han expulsat el subjecte de la fortalesa en la qual s’atrinxerava, però només per tancar-lo millor a la seva xarxa. Si el declivi dels primers filòsofs moderns va ser el solipsisme, si el seu defecte consistia a tancar-se en si mateixos sense donar importància als altres, el perill per als humans de l’era connectiva seria més aviat l’excés d’obertura, la reducció de la seva interioritat, la pèrdua de perspectiva i singularitat".
Les nostres tensions de cada dia ens tenallen: tecnòfil contra tecnòfob, exhibicionista contra guardià de la pròpia intimitat, stakhanovista contra mandrós. "La modernitat connectiva transforma les oposicions externes en tensions internes", constata Lacroix. Davant aquesta dissociació, davant aquesta lluita interna permanent entre un capitalista i un marginal, entre un dominant i un dominat, l’autor francès té una proposta de síntesi, un nou utilitarisme que donaria continuïtat als clàssics Bentham i Stuart Mill: "La postura d’una ànima bella que refusa categòricament l’economia de mercat i la tecnologia no és creïble. Fins i tot els filòsofs de l’esquerra radical es publiciten hàbilment, cuidant de maximitzar el seu prestigi i les vendes dels seus llibres, donant així testimoni que es regeixen pel principi d’utilitat que fingeixen refusar".
Quina és, doncs, la fórmula Lacroix? "Maximitzar el benefici amb subjecció a un ideal" que no sigui econòmic, que sigui una aspiració personal fonamental. És a dir, situar la utilitat prosaica després d’una utilitat immaterial. Es tracta que cadascú de nosaltres es proposi primer un objectiu ideal i després un objectiu material. D’això en diu "postutilitarisme". "No és necessari fer grans renúncies ni ser un fervent asceta per perseguir un propòsit ètic". Qualsevol pot dur una existència ètica sense ser ni un ideòleg ni un sant. De fet, assegura que moltes persones ja són postutilitaristes sense saber-ho. El treball ben fet seria una via.
El marginal, el flâneur, el dominat que hi ha en nosaltres ha de formular l’ideal. I el calculador, l’optimitzador i el capitalista que també duem dins ha de procurar que seguim tocant de peus a terra. La qüestió és no pretendre presentar-nos com a virtuosos íntegres, cosa que ens portaria pel pendent d'un moralisme que pot arribar a ser més un fre que un motor.
Lacroix fa constar que aquest postutilitarisme, tot i ser una opció individual, també s’obre a la dimensió social i política. O sigui: cadascú, des del seu ideal, es declara responsable de millorar un trosset de món. No podem salvar el món sencer, no podem ser herois. En canvi, sí que podem ser formigues útils, per al conjunt i per a nosaltres. Quin és el vostre ideal?