HE LLEGIT NO SÉ ON

El camí de tornada a la vida

El camí de tornada a la vida Zoom

Com sabem que els nostres morts descansen en pau?

“No saps mai fins a quin punt creus en una cosa mentre la seva veritat o falsedat no esdevenen un assumpte de vida o mort -va escriure el britànic C.S. Lewis a Un dol observat (Columna/Anagrama)-. És molt fàcil dir que confies en la solidesa i força d’una corda quan la fas servir per lligar una caixa. Però imagina’t que et veus obligat a aferrar-t’hi suspès damunt un precipici. El primer que descobriràs és que hi confiaves massa, en la corda”.

Només un risc autèntic posa a prova la realitat d’una creença. C.S. Lewis estava acostumat a resar pels morts, i ho feia des de la fe. Fins que se li mor la dona (la poeta Helen Joy Davidman) i, quan intenta resar per ella, no se’n surt. “Tinc una cadavèrica sensació d’irrealitat, d’estar parlant al buit sobre una entelèquia”. Això fa que trontolli el que creia que era una fe consolidada. “Segurament la fe que em permetia resar pels altres morts em semblava forta perquè no m’importava en realitat, o almenys no d’una forma desesperada, que existissin o no”.

Lewis (1898-1963) es pregunta si pot assegurar honestament que la seva dona ja no és res. No, no pot. Com tampoc pot saber del cert que la Helen descansa en pau. “Per què la separació que és agonia per a l’amant abandonat hauria de ser indolora per a l’amant que ens deixa?” No li serveix com a resposta que ara ella està amb Déu: és el mateix Déu que li va enviar un càncer, amb totes les tortures que porta incorporades aquesta malaltia. “Si Déu és conseqüent en fer-nos mal -raona l’escriptor-, ens en pot seguir fent després de morts d’una forma tan insuportable com abans”.

Buscar bolets per trobar la sortida d’un túnel molt fosc

Quan el marit de Long Litt Woon (Malàisia, 1958) es va morir de cop, ella es va desfer. “El dolor per la pèrdua era tot el que em restava d’ell. La pena m’esberlava, però no volia alleujar-la amb analgèsics. Volia sentir aquell turment brutal, perquè testimoniava que ell havia viscut”. Si algú li hagués dit llavors que els bolets serien el seu salvavides, que trobaria en els bolets l’empenta per sortir de la foscor, s’ho hauria pres amb escepticisme.

“No tinc cap mena de dubte que l’exploració del regne dels bolets em va anar empenyent cap a la sortida del túnel del dol”, escriu aquesta antropòloga establerta a Oslo a El camí del bosc (Ara Llibres, traducció de Laura Segarra Vidal). Un llibre de tapa dura, amb fotos, que ajunta sense acabar de barrejar-los un manual per a boletaires i la crònica d’una transformació personal.

El camí del bosc m’ha recordat el llibre F de falcó, de Helen Macdonald, publicat per Àtic dels Llibres. En aquell cas el viatge íntim cap a la llum (després de la mort del pare de l’autora) es feia durant el procés de domesticar un astor, una au de presa letal. Aquí, l’experiència que ajuda Long Litt Woon a reconnectar amb la vida, a convertir el dolor sufocant en dolor suportable, és la recol·lecció de bolets. El que importa, suposo, és tenir un objectiu i un rumb que permetin a la persona afligida anar abandonant de mica en mica l’exili interior i l’apatia a què t’aboca la mort d’un ésser estimat.

Un recorregut forçós ple d’alts i baixos i de giragonses

“Vivim en una societat que considera la mort una derrota mèdica més que no pas part de la vida -lamenta Long Litt Woon-. En una societat on la mort té poca presència en l’espai públic, el dol esdevé privat i es considera un luxe que no ens podem permetre”. Però a ella li cal el dol, no pot ni vol esquivar-lo. I sí, tot i que la tornada és plena de giragonses i d’alts i baixos, arriba un dia en què es mira el món amb ulls nous i constata que el dol ja no ho ocupa tot.