03/02/2022

De Calígula a Trump

3 min
Quadre de Calígula

El populisme i la conspiranoia no són malalties polítiques modernes. Són més velles que l’anar a peu. Són consubstancials al poder. Igual que quan ens fem ancians tenim molts números de la rifa per perdre el cap, a moltes persones que assoleixen el poder els passa el mateix: deixen de tocar de peus a terra i s’acaben comportant com déus capriciosos. Com més poder, més perill. El cas del tercer emperador romà, Calígula, que va viure entre els anys 12 i 41, respon a aquest patró. Almenys, així ens ha arribat a través de les fonts històriques de Suetoni i Tàcit. Ara podem gaudir en català del text que li va dedicar el primer, en una traducció d’Alejandra de Riquer i Ignasi X. Adiego per a l’editorial Adesiara.

Gai Juli Cèsar August Germànic (aquest era el seu nom) ha acabat encarnant la imatge d’un governant monstruós, mentalment inestable. Va arribar a emperador contra pronòstic. El seu oncle i antecessor, Tiberi, després de manar assassinar la mare i els germans de Calígula (anys abans sembla que ja havia enverinat el pare de Calígula, Germànic), el va fer cridar a Capri quan tenia 19 anys i el va mig adoptar. Un Calígula teatral i sol·lícit va saber amagar la por i l’odi cap al seu mentor. Suetoni insinua que, al final, ell mateix podria haver consumat la mort de Tiberi amb les pròpies mans. Aquests precedents explicarien la psicologia del personatge. En qualsevol cas, les seves primeres passes com a emperador es van caracteritzar per l’afany de ser estimat, de manera que d’entrada va indultar els condemnats i exiliats per Tiberi i va anul·lar totes les acusacions. Va condonar deutes i indemnitzar moltes persones per danys diversos causats pel seu predecessor. Va fer donacions al poble i va convidar senadors i cavallers a banquets opípars. En fi, com es pot veure, populisme de manual.

Però gairebé sense solució de continuïtat, aviat aquell jove emperador va començar a mostrar la seva autèntica cara. Desvergonyit, incestuós (amb les germanes), cruel, capriciós, envejós, extravagant, malgastador i disbauxat, el seu curt regnat, que no va arribar a quatre anys, es va convertir en un malson, en un desgovern, humiliant els senadors, creant impostos insòlits per a tot, cometent tota mena de crims atroços i absurds. Quan va morir la seva germana Drusil·la, per qui sentia una predilecció extrema, "va decretar un període de dol oficial, durant el qual es castigava amb la mort riure, banyar-se, sopar amb els pares, l’esposa o els fills", escriu Suetoni. Tots els seus familiars van acabar sent "recompensats amb una mort cruel", anota.

A la seva àvia Antònia, quan un cop intentava fer-lo entrar en raó, li va etzibar: "Recorda que m’és permès tot i contra tots". I així es va comportar fins al final. Segons el seu biògraf, la seva inestabilitat mental estava arrelada en dos defectes oposats: "D’una banda, una enorme temeritat i, de l’altra, una por excessiva". Les seves fílies i fòbies les seguia fins a perdre el seny. Alt i malgirbat, tenia una extraordinària facilitat de paraula, "sobretot si havia de parlar contra algú". Els seus deliris i abusos el van acabar perdent, assassinat per la seva mateixa guàrdia pretoriana. Tenia 29 anys. També van ser mortes la dona i la filla, que tenia quatre anys.

El va succeir Claudi, el seu oncle tartamut, a qui Calígula havia conservat la vida "només per burlar-se d’ell". Va resultar molt més sensat, i per descomptat menys populista i conspiranoic, de manera que amb ell l’imperi va florir i expandir-se, amb la conquesta, entre d’altres, de Britània. Però aquesta ja és una altra història.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Calíngula de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats