Botiflers de conveniència

"Carles Tres i Felip Cinc m’han deixat ab lo que tinc". És a dir, pelat. La frase anava acompanyada del dibuix d’un home nu. És la imatge de la desafecció popular davant els successius pillatges militars, fossin de les tropes de l’Arxiduc Carles de la casa dels Àustries o les del Borbó Felip V. La gent, abans que res, volem viure tranquils i en pau. La guerra, diguem-ho sense embuts, és una putada. O, si ho voleu més dramàtic, una plaga bíblica. La cita la refereix l’historiador Josep M. Torras i Ribé al llibre Botiflers de convicció i botiflers de conveniència (Dalmau Editor), on explora la realitat dels partidaris del Borbó durant la llarga guerra de Successió i els primers anys de postguerra.

Botifler ha estat un terme rebregat i excitant, al qual l’historiador fa una seriosa aproximació factual, documentada. Torras Ribé és un gran expert en la brutal repressió borbònica –enriu-te’n del 155, les presons i l’exili d’ara–, però en aquest nou treball el que vol és mostrar com, a part dels qui ideològicament eren favorables a Felip V, molts es van voler reconciliar amb aquest bàndol per pura supervivència. La cosa havia estat molt bèstia. Remarca com durant anys la violència indiscriminada i la rampinya i saqueig generalitzats havien causat estralls entre la pagesia (és a dir, entre el gruix de la població), una violència exercida "tant pels soldats dels exèrcits borbònics com pel comportament intolerable de les tropes de l’exèrcit imperial, així com pels escamots de miquelets i altra gent armada".

Tocava girar full. Refer-se. Mirar endavant. "Un clima de creixent desconcert, derrotisme i impopularitat de la guerra" va fer "trontollar les conviccions polítiques d’extenses capes de la població". Una mica com avui? Els canvis d’obediència dinàstica van sovintejar. La família i el patrimoni passaven per davant.

Els filipistes de primera hora, els qui van marxar a l’exili inicial seguint el monarca borbònic cap a França i s’enrolaren amb les tropes del duc de Noailles, eren pocs. Però amb el pas del temps els borbònics van aconseguir infiltrar espies i sabotejadors en el bàndol contrari, fins i tot dins l’estat major del coronel Villaroel. El cas més colpidor és el del comerciant Pau Dalmases i Castells, pare del conegut Pau Ignasi de Dalmases, figura clau de la diplomàcia austriacista que exercia a Londres com a ambaixador català davant la reina Anna d’Anglaterra. Doncs bé, el pare es dedicava a passar informació als generals borbònics i fins i tot interceptava correspondència secreta del fill, la qual feia arribar ni més ni menys que al sinistre duc de Pòpuli. "La peripècia personal de col·laboracionisme ominós del comerciant Pau Dalmases podria fer-se extensiva en major o menor grau a exponents significats de la noblesa i de les classes dirigents catalanes", anota Torras Ribé.

Acabada la guerra, vençut i sotmès el país, enmig d’una forta repressió, les autoritats borbòniques van iniciar una recerca sistemàtica de persones afins i fiables a la seva causa. Amb resultats decebedors. Els adeptes de debò eren escassos. El nomenament per terna controlat per la Junta Reial no trobava candidats adequats. Per això, almenys fins a finals de 1717, amb el Decret de Nova Planta ja en curs, es va haver de deixar que alguns pobles i ciutats seguissin fent servir el popular i tradicional sistema de la insaculació (tria per atzar dels noms posats dins d’un sac) per escollir els càrrecs.

Aviat va quedar clar que per estabilitzar les institucions calia una mica de màniga ampla. Hi havia molta gent disposada a col·laborar, sí, però una altra cosa era que tinguessin un historial borbònic. Així, davant l’escassedat d’addictes sense màcula, es va passar a triar "los menos sospechosos" o "los que han sido menos malos". Cosa que al seu torn va provocar queixes irades dels botiflers de primera hora i va degenerar en denúncies, delacions i acusacions, amb el consegüent ball de nomenaments i destitucions.

Així doncs, van ser molts els austriacistes que van intentar acomodar-se. La vida seguia. Més que transfuguisme polític, es va tractar de realisme tant per part d’un règim que no trobava fidels com per part d’una població esgotada que volia recomençar. Dos segles després, amb el franquisme tornaria a passar el mateix.