Vivim en un món on el que compta són els números (sobretot per calcular el diner que tenim o que ens manca) i les imatges, que omplen el nostre lleure a través de les pantalles (les selfies, les sèries, les proeses dels esportistes...). Però allò que verdaderament ens fa humans, el que ens singularitza respecte de les altres espècies animals, són les paraules. És amb elles i a través d’elles que tenim consciència de ser i lliure albir, que ens pensem i pensem el món. Són les paraules les que essencialment ens fan humans, amb tota la seva càrrega ambivalent.
Perquè, esclar, hi ha bones i males paraules. Hi ha molt soroll. En aquesta època de postveritat i fake news, el filòsof Daniel Gamper surt a la recerca de Las mejores palabras, premi Anagrama d’assaig. A la recerca d’alguna hipotètica veritat construïda amb subjectes, verbs i predicats. Per exemple: el món pot ser millor. Gamper reivindica el valor de la paraula, que precisament perquè en té, de valor, se la pot devaluar. Callar, diu, no és una opció. Com es podria educar un nen sense paraules?
Estem condemnats a parlar -amb nosaltres mateixos i amb els altres-, a buscar alguna veritat, a triar les millors paraules. I a fer-ho en comunitat, escoltant i dialogant. D’això va l’educació, d’això va la democràcia. Som éssers socials, comunicatius. De fet, Gamper sosté que la paraula només pot ser verdaderament lliure “en captivitat”, en la comunitat del poble o la ciutat, de la família i l’escola, exercida amb cura, respecte i amor. Compartida.
Quan la democràcia i el combat polític consisteixen a llançar-se paraules agressivament, vol dir que alguna cosa falla. Gamper enyora la politesse dels salons francesos on els philosophes dialogaven enginyosament. Quin contrast amb la barroeria i banalitat friqui amb què avui tractem les paraules als mitjans de comunicació i les xarxes socials... També “la publicitat i la propaganda les gasten, les violenten i els falten al respecte”. ¿Quan vam començar a perdre la gentilesa, la civilitat i la humilitat? ¿Quan vam començar a perdre el respecte a les paraules? I, davant d’això, davant de la degradació de les paraules en la política que va del pioner Berlusconi al lamentable Trump, “¿com insuflar de nou fe en la paraula política lliure?”, es pregunta Gamper.
Respectar les paraules, no abusar-ne, saber callar i escoltar, saber discutir, enraonar, no mentir: “Mai arribarem a un acord sobre la naturalesa de les millors paraules. Conformem-nos, que no és poc, amb saber identificar col·lectivament les pitjors que es posen al servei de la dominació”. I no renunciem a parlar lliurement: a casa, a l’escola, a l’acadèmia, a la premsa. “Les millors paraules són les que ens condueixen a les millors raons”. Té raó, Gamper? Doncs parlem-ne.