¿Qui no ha somiat en deixar-ho tot, en sortir del joc i desaparèixer?

El 9 d’abril del 1756, Jean-Jacques Rousseau se’n va anar de París i es va instal·lar per sempre als boscos de Montmorency. S’hi va trobar tan a gust que va experimentar la sensació de renéixer. Lluny de les obligacions socials, mirant-se la comèdia humana des de fora, va tenir temps per a la reflexió filosòfica i va trobar més que mai, més que enlloc, la connexió amb ell mateix i amb l’univers sencer. Fugir pot ser també la millor porta d’entrada.

“¿Qui no ha sentit almenys un cop a la vida un desig urgent d’apartar-se del món? En moments de desconcert i desànim, ¿qui no ha somiat en deixar-ho tot, en sortir del joc i desaparèixer?”. S’ho pregunta el sociòleg francès Rémy Oudghiri a Pequeño elogio de la fuga del mundo (Alfabeto, traducció d’Ana Nuño), un volum que descriu la temptació de la fugida a través de personatges històrics i personatges literaris que es van escapar de la seva realitat immediata.

La narradora de la novel·la El meu any de repòs i relaxació, de l’escriptora nord-americana Ottesa Moshfegh, podria protagonitzar un capítol del llibre d’Oudghiri. Perquè ella també vol desconnectar del món per poder-hi reconnectar d’una altra manera. Es proposa fer net i ho fa d’una forma bruta, maldestra, definitivament equivocada. No tant per la decisió de recloure’s a casa sense fer res de profit com per la de drogar-se de forma compulsiva amb tota mena de fàrmacs: es pren almenys una pastilla cada tres o quatre paràgrafs.

He llegit El meu any de repòs i relaxació aquest inici d’abril del 2021, en la traducció catalana que n’ha fet Alba Dedeu i que ha publicat Angle Editorial. Suposo que m’hauria causat una impressió diferent si m’hagués caigut a les mans fa un parell d’anys, quan va sortir en castellà amb el segell d’Alfaguara. Vista des d’ara, la història resulta gairebé visionària. I ens interpel·la en més sentits que abans de la pandèmia.

Perquè, a veure, de què va aquest llibre? D’una noia de 26 anys –rossa, rica, bonica, amb estudis– que opta per confinar-se al seu pis de Manhattan durant un any, evitant al màxim la interacció social. Ella en diu hibernació i no pas confinament perquè la novel·la és del 2018 (passa del 2000 al 2001 a Nova York, just abans d’una altra desgràcia que va sacsejar el planeta) i aleshores encara no fèiem anar aquesta paraula. Hiberna, doncs, per supervivència: creu que esborrar-se durant una temporada li salvarà la vida. La seva idea és dormir com més hores millor per tornar-se immune als records dolorosos. “Tenia la certesa –i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors– que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria”. L’amiga bulímica que la visita de tant en tant, la Reva, és l’únic contacte humà que manté sense distància de seguretat: forma part del que avui en diríem la seva “bombolla ampliada”. 

La infelicitat dels qui no tenen gaires motius per ser infeliços 

Vaig viure a l’Upper East Side jo també, i se’m retreia sovint que em passava els dies tancada a l’apartament (treballant, en el meu cas). Per descomptat, en algun moment he volgut fugir de tot i de tothom (¿qui no ha sentit almenys un cop a la vida un desig urgent d’apartar-se del món?). Però si aquesta història d’autodestrucció pretesament curativa parla de nosaltres no és tant per les coincidències biogràfiques com per la capacitat de l’autora de retratar amb encert la insatisfacció vital i les foscors d’esperit que tots plegats arrosseguem, per més que ens hagi tocat ser dels privilegiats sense gaire dret a queixar-se.

Angle Editorial aposta amb força per Ottessa Moshfegh (Boston, 1981): ja n’ha contractat dos títols més. Jo els llegiré, encara que la lectura d’El meu any de repòs i relaxació no té precisament un efecte jacuzzi. Més aviat pot contribuir a agreujar –però mira, ja no ve d’aquí– la fatiga pandèmica.