Avançar cap a la vellesa té alguna cosa bona i una pila de coses horribles

En el pròleg de Més que una dona, de Caitlin Moran, publicat per Anagrama amb traducció de Maria Callís Cabrera, la narradora ha acabat d’escriure el llibre Com es fa una dona i està exhausta però exultant. Es diu a si mateixa que, quan una dona arriba a la trentena, sap que el pitjor ja ha passat. Tot d’un plegat se li presenta al davant la seva Jo del Futur. Té quaranta-quatre anys, llueix una papada que abans no existia, fa prou bona cara gràcies al bótox i anuncia a la seva versió jove que el pitjor està per venir: “Tingues present que serà durant la trentena, la quarantena i la cinquantena que te les hauràs amb l’Autèntica Merda de la Dona Adulta. Els teus amics començaran a separar-se. Els teus companys de feina i tu començareu a xocar. El sexe serà quasi un miracle. Els teus pares de cop es faran grans i necessitaran atencions i cures. I les teves filles es faran adolescents… Que Déu t’agafi confessada!”. Instal·lada en una maduresa que li permet parlar clar, la Jo del Futur proclama: “Francament, tot empitjora que t’hi cagues”.

I ara sí, fet aquest avís apocalíptic, ja pot començar la festa. Caitlin Moran (Brighton, 1975) passa revista a pros, contres i reptes de les dones de mitjana edat. Com ara la gestió d’un matrimoni durador i relativament feliç. Amb sort, arribes a la mitjana edat havent trobat algú amb qui t’interessa compartir llit, criatures i àpats familiars. Però resulta que haver trobat la persona adequada és la part fàcil. “La part difícil de l’amor és la següent: ca-da-pu-ta-co-sa que ve després. Passar la resta de la vida plegats, com a parella. Com coi se suposa que es fa, això?”.

La pell, quan et fas gran, perd elasticitat. Però braços i cuixes avall també et rellisquen altres coses. “Potser és per això que tinc la pell tan flonja, ara: perquè tot el que abans em semblava importantíssim ara em patina”, escriu Moran. Aquesta tranquil·litat d’esperit és un dels beneficis d’envellir, com també pot ser plaent el declivi de “la resistència festiva”. L’escriptora confessa que va inaugurar la trentena amb prou energia per continuar sortint de farra durant la nit sencera: “Ara, però, entrada la mitjana edat, no només em veig absolutament incapaç de fer-ho, sinó que la simple idea d’anar de copes m’aterreix de mala manera”. Poder-se’n anar al llit ben d’hora amb una bona novel·la entre mans li sembla una gloriosa recompensa per haver deixat el vi. El capítol continua analitzant aspectes de fer-se gran que l’autora no havia previst i que no li agraden gens, com el Dia de la Gran Traïció de l’Armari. Perquè, en efecte, la seva Jo del Futur tenia raó, i envellir és sinònim d’acumular traïcions.

Una novel·la rodona sobre la menopausa, aquest gran tabú 

La narradora de la novel·la Benvolguda, d’Empar Moliner (Columna), és més vella que Caitlin Moran: passa dels cinquanta i ja té el certificat de menopàusica oficial. “I això ho canvia tot”, diu. Les lectores menopàusiques assentim en silenci mentre ens freguem les mans: que bé, una història que no amaga les misèries de la menopausa. Pinta bé.

Admeto que vaig ajornar la lectura de Benvolguda, l’últim premi Ramon Llull, perquè al primer paràgraf hi havia una falta repetida: la Remei intueix, amb una certesa absoluta, que el seu marit s’enamorarà d’una noia que toca a la mateixa orquestra que ell; i el llibre diu dues vegades “se n’enamorà” en lloc de “se n’enamorarà”. Aquest mateix error es torna a repetir un altre cop més endavant, però aleshores l’embranzida lectora ja és tan indeturable que ni te n’adones. Perquè, amics, quina senyora novel·la que ha escrit Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Quina traça narrativa, quin encert a l’hora de servir-nos el material que ens vol oferir, quin final més espaterrant. Ras i curt, des de la maduresa que em permet parlar clar: m’ha encantat.