ELS LLIBRES I LES COSES

La bellesa com a condició necessària de la humanitat

La bellesa com a condició necessària de la humanitat / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

Ara que la política s’ha apoderat de les nostres vides, ara que hem esdevingut ciutadans obsedits per la llibertat, ara és el moment de dir, amb Schiller, que només la bellesa ens salvarà. Ara és el moment, doncs, de llegir les cartes que Friedrich Schiller (1759-1805) va escriure al seu amic i patró, el duc d’Augustenburg, sobre l’educació estètica de l’home. Jordi Llovet, mestre i company de les pàgines de l’Ara Llegim, n’ha fet per a Adesiara una traducció i una edició canòniques. Francament, és un autèntic plaer estètic i intel·lectual llegir Schiller vist per Llovet.

En temps de la Revolució Francesa, Schiller concep una alternativa al terror dels ideals jacobins. La seva síntesi, la seva dimensió estètica, vol elevar els homes a un estadi superior d’igualtat i llibertat. Amb la bellesa com a condició necessària de la humanitat. Com? Casant raó (l’impuls formal) i natura (l’impuls sensible), és a dir, unitat (llei) i diversitat (individu). “La constitució d’un país serà imperfecta mentre aquest país només sigui capaç de crear unitat a base d’anorrear la diversitat. L’estat no ha d’honorar solament el que és objectiu i genèric en el caràcter dels individus, sinó també el que els individus tenen de subjectiu i d’específic; i ha de tenir en compte que tot eixamplament del regne invisible de la moralitat no deixi desert el regne sensible dels fenòmens”.

Anem al nucli d’aquest pensament estètic: “L’home, com és sabut, no és ni solament matèria ni solament esperit. La bellesa, com a complement de la seva humanitat, no pot, per tant, ser solament pura vida [...] ni pot ser solament pura forma [...]. La bellesa és l’objecte més comú als dos impulsos, és a dir, és l’objecte de l’impuls del joc”. En fi, “l’home només és plenament home quan juga”, un joc de forces, de tensió, entre raó i natura. “Per la bellesa, l’home sensible és conduït a la forma i al pensament; per la bellesa, l’home espiritual és reconduït a la matèria i al món dels sentits”. I segons Schiller, en l’estadi sublim de la bellesa aquest joc de tensions es fa fonedís.

La gràcia de la bellesa és, a més, que no ofereix “cap resultat concret ni a la raó ni a la voluntat; no satisfà cap finalitat particular, ni intel·lectual ni moral; no descobreix cap veritat ni ens ajuda a complir cap deure”, diu Schiller, per a qui “és com la nostra segona mare” després de la mare natura. Dues mares que no ens han donat res més, ni res menys, que la facultat d’esdevenir homes, de fer possible la nostra humanitat.

Tornem per acabar al nostre present polític, a la nostra bellesa imperfecta en què l’impuls sensible domina el racional. “L’home no pot passar sense més ni més de la sensibilitat al pensament; ha de fer un pas enrere”, ens adverteix Schiller. Amb la qual cosa podem negar la major del tòpic: no és que als catalans ens perdi l’estètica, sinó que ens perd el sentiment, l’emotivitat. Encara som lluny d’assolir el que Shiller anomena l’“estat estètic”, el tot unitari de la bellesa, la llei fonamental del qual consisteix a “donar llibertat mitjançant la llibertat”.