La bella eloqüència
Aquells que van ser a la presentació del llibre d’Albert Serra Un brindis per Sant Martirià a la Llibreria 22 de Girona, el ja passat 3 de maig, devien quedar admirats no solament del geni del cineasta banyolí, sinó també de l’eloqüència impecable del presentador del llibre, Àngel Quintana.
Quintana és catedràtic d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona i autor de diversos llibres sobre Rossellini, Renoir o Fellini. Les paraules que va adreçar al públic van ser pronunciades, organitzades i lexicalitzades d’una manera que avui sorprendria tothom si tothom posseís encara una certa capacitat metalingüística, que és la funció del llenguatge (Roman Jakobson) que ens permet respondre una persona que ens telefona a la impensada i diu “El meu nom és tal...” amb aquestes paraules: “Vostè deu voler dir que es diu tal...” Una cosa és l’anglès i l’altra el català. Proveït el públic d’aquesta capacitat, tothom va quedar enlluernat, com dèiem, dues vegades en una sola sessió: per les astúcies de Serra i per la capacitat d’expressió de Quintana.
Temps era temps als col·legis s’estudiava “eloqüència i moral” (vegeu l’obra d’Antoni Capmany, un dels nostres il·lustrats), perquè les dues coses anaven juntes, almenys des de l’Orador, de Ciceró, i la Retòrica de Quintilià. Ara això ja no s’estudia, ni la gent –els polítics encara menys– s’afanya a agafar un filòleg assonat que els ensenyi a parlar més amb eloqüència que amb vehemència. Això ja no s’ensenya, i la conseqüència ha estat que l’excés de vehemència ha acabat de bracet amb la immoralitat (Vox). Els catalans tenim el dret a xafar qualsevol llengua, però l’obligació de senyorejar la de la mare; i així a tot l’orbe catòlic.
Recordant Àngel Quintana aquella frase que tanca Casablanca, “Sempre ens quedarà París”, ha fet un llibre tan ben escrit com parla: Sempre tindré París (Barcelona, L’Avenç, 2023). Hi narra un any d’estada a la gran ciutat, poc o gens becat per alguna institució, per fer-hi estudis de cinema i, sobretot, per visitar la Cinémathèque en el temps que estava dirigida per l’enorme Henri Langlois. No hi manquen referències teòriques de patent, com els escrits de Deleuze sobre cinema. Hi és sempre present la fraternitat amb Miquel Riera, company de fatics.
Qui l’hagi sentit, de professor o conferenciant, i qui ara llegeixi aquest llibre pensarà que deu ser bell i cosa bona ser amic d’Àngel Quintana.