BarcelonaUna nena que es deia Liza, de quatre anys, afectada per la síndrome de Down, va morir diumenge passat a causa de l'impacte d'un míssil rus quan caminava cap a la casa del seu logopeda, a la ciutat ucraïnesa de Vínnitsia.

Que el lector em permeti usar avui dues llicències poc recomanables en la literatura, llevat de la poesia: la primera persona del singular i el sentimentalisme.

Jo tenia un germà amb síndrome de Down, mort als 58 anys, ja en fa uns quants. No el va matar ningú, ni a casa volíem de cap manera que es morís: era el més estimat de la família, i ell el que més estimava tothom, com escau a aquestes criatures. Això sí: quan ens posàvem en rengle els altres tres germans, a tres o quatre metres d’ell, i li preguntàvem: “A qui estimes més, Xavier?”, ell venia sempre cap a mi. Els meus germans no ho acabaven d’entendre.

Es podia entendre: no va aprendre mai a llegir –llegir és propi d’aquesta secció del diari–, però li agradava molt la música. Teníem aquesta afinitat. A mi m’agradaven molt els clàssics –Haydn, Mozart, Beethoven–, però a ell tot això li semblava massa enrevessat. Escoltava tothora, dia rere dia, cançons de Manolo Escobar, aneu a saber per què, i, per damunt de tot, com si volgués conciliar-se amb un cel que tenia obert des que va néixer, el Virolai, que se sabia de memòria: “Rosa d’abril...”, encara que s’entossudia a dir "il·luminau la catalana terra", en comptes d’"il·lumineu". No estava per gramàtiques, i així va quedar la lletra.

Liza sí que ha trobat una mort de criatura: la canta Mahler en el seu cicle Kindertotenlieder, que no vol dir “Cançons dels nens morts”, sinó “Cançons dels que han mort de criatura”. Els seus avis, pares i germans l’han plorat igual, segurament més, que si hagués nascut sense cap discapacitat.

Néixer sense pecat original

He vist la foto de Liza dins el taüt –i això que als Down no els agrada que els tanquin en una habitació, menys encara dins un armari– i he pensat que totes les criatures que moren tan petites són angèliques, però els malalts com ella encara més. Són criatures que han nascut, a diferència de qualsevol mortal, sense pecat original. No solament això: mai no fan mal a ningú, somriuen d’una manera beatífica, i molts d’ells són més feliços que tothom pel sol fet que no saben que un dia moriran.

A Liza li ha arribat una mort petitona, i ara la mort ha entrat en les ànimes dels que l’estimaven d’una manera més genuïna, inapel·lable. Perquè totes les morts són injustes, però la dels innocents, la dels que no coneixeran mai ni l’odi ni la venjança, és la més injusta de totes.