"Ara faré de pagesa"
Fer-se pagès? No és tan fàcil. Entre els urbanites, qui més qui menys té una imatge arcàdica del món rural. I un rave!, et responen els de poble. Si fos tan fàcil, les ciutats estarien buides i els llogarets plens a vessar. El cap de setmana s’hi està molt bé, a muntanya, amb la llar de foc encesa, fent la passejadeta, llegint un llibre i allargant la vetllada amb un gintònic. Però posa’t el dilluns a remenar la terra, posa’t a patir per si plou massa o massa poc, tingues cura del bestiar o del sembrat o de la vinya. O, sí, també del negoci de turisme rural. Feinada! Feinada dura, física, sense festius, sense gaires incentius.
Encara que hi hagi internet i millors carreteres, els pobles segueixen buits. Els joves autòctons en continuen marxant, com va començar a passar fa dècades, i poquíssims joves de ciutat s’animen a anar-hi a viure. La realitat típica d’un llogaret de camp són quatre cases amb fum i la resta tancades o, en el pitjor dels casos, enrunades. A la foto tot queda molt bé, de postal, idíl·lic. Però no hi ha bullici humà. Sovint les cases que fumegen estan habitades per jubilats. De pagès pràcticament no en fa ningú, més enllà de tenir un hort casolà. La Catalunya buida és preciosa i està immensament buida.
Al llibre Quedar-se al tros (Vibop), Júlia Viejobueno Cavallé (1994) narra la seva experiència a pagès. Filla de la Figuera, al Priorat, va marxar a estudiar literatura a la Universitat de Barcelona, i un bon dia, un cop graduada, va decidir tornar a un poble amb poc més de cent habitants. A fer-hi de pagesa, a viure del tros, de les terres de secà de casa seva: sobretot vinya, però també "aulivers". I en menor mesura "ametllers, unes quantes pomeres, una mica d’hort, alguns cirerers, i altres arbres esparsos: magraners, avellaners, figueres, palosantos, un til·ler i un llorer, anoguers, pruneres, codonyers...". L’hort és la base de l’autosuficiència anual, sobretot a l’estiu. Amb això ella i els seus van tirant. No estan sols. El Priorat ha revifat amb el vi i, tanmateix, segueix sent un mosaic agrari que ha intentat, fins ara sense èxit, guanyar-se la categoria de la Unesco de patrimoni de la humanitat paisatgístic. Aquesta, però, és una altra història.
La Júlia es pregunta si aquest tipus de petita i diversa explotació familiar que durant segles ha conformat el paisatge i la vida a pagès està en vies d’extinció. Podrà resistir? Podrà seguir sent pagesa en lloc d’empresària agrícola? "Engaltar unes quantes males collites i anys de penúria o que la maquinària o la salut facin pana et situa a la corda fluixa". Una gelada, una pedregada, la sequera, el foc... El pagès conservador que estalvia, que gasta poc, és perquè té memòria i perquè manté l'esperança.
"La terra conreada és herència d’una civilització antiga de la qual encara formem part", escriu. És així. Ben poca gent n’és conscient. Els pixapins estimen un paisatge que no coneixen ni entenen. A la pràctica, molts no el respecten. Simplement en gaudeixen puntualment, com un bé de consum més d’usar i llençar. Dona jove i pagesa: "Que valenta!", li diuen molts. Els més informats li treuen la qüestió de l’ecologia i la sostenibilitat, un imperatiu moral que l’omple de contradiccions. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si fos tan fàcil casar-les... Cal anar-hi, esclar, però també en això hi ha picaresca i absurditats burocràtiques.
La Júlia s’estima el tros, els seus trossos, inclosos els marges amb timó o espernallac, amb ginebrons i carrasques. A vegades té alguna estona per badar mirant formigues, papallones i granotes. S'hi sent arrelada, com els seus cultius. Això no és immobilisme. És una altra cosa. És saber-se hereva d’uns coneixements i d’una estima pel lloc, és posar-se a treballar cos a cos amb el cep fins a convertir-lo en una escultura modelada per tu. "No sé si podria treballar al tros si no fos ple de bellesa". No sap, tampoc, fins quan aguantarà: "Visc a cavall entre l’optimisme del dia a dia i el pessimisme a llarg termini, una equació que no deixa de ser ideal per mantenir els peus a terra". Una terra que "encara és un misteri". Quin misteri i quina sort que encara hi hagi Júlies.