30/12/2021

Aprendre a parlar amb la pròpia veu

3 min
DEBORAH LEVY

“Vaig dir al botiguer xinès que, per convertir-me en escriptora, havia hagut d’aprendre a interrompre, a parlar en veu alta, a parlar una mica més fort, i encara més fort, i després, simplement, a parlar amb la meva pròpia veu”.

Gràcies a Angle Editorial, tenim en un sol volum els tres llibres autobiogràfics de Deborah Levy (Johannesburg, 1959), traduïts per Marina Espasa: Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals. M’ha agradat llegir-los així, l’un darrere l’altre. M’ha fet pensar en Vivian Gornick, en Joan Didion, en Annie Ernaux, en Nora Ephron. A l’autobiografia en construcció de Levy hi veiem una dona que escriu i s’esforça per fer-se escoltar. Una dona que ha de reconduir i reconstruir la seva vida quan ronda els cinquanta anys i se suposava que el futur seria estable i previsible (com si el futur fos mai estable i previsible). Una dona que fa balanç. Una dona feminista que es pregunta què i com hauria de ser una dona.

“Vam vendre la casa familiar. L’acció de desmantellar i empaquetar una vida llarga viscuda junts va moure el temps d’una manera estranya; cap enrere, cap al moment de sortir de Sud-àfrica, el país on vaig néixer, quan tenia nou anys, i cap endavant, cap a una vida desconeguda que encara havia de viure, als cinquanta anys. Havia invertit gran part de l’energia de la meva vida a crear aquella casa, i ara l’estava desmuntant”.

Deborah Levy voldria tenir una casa on poder viure i escriure. Sospira per una mansió antiga amb un magraner al jardí. L’afegeix a un inventari particular de propietats imaginades.

La seguretat que dins seu hi havia una escriptora

Just abans del seu seixantè aniversari, Levy s’entristeix. “Pensava en l’existència. I en quin n’era l’objectiu. Ho havia fet bé? Qui ho jutjaria? Hi havia hagut prou anys feliços, hi havia hagut prou amor i estimació? Els llibres que havia escrit eren prou bons? Quin sentit tenia tot plegat? Havia arribat prou als altres? Estava realment contenta del fet de viure sola? Per què em preocupava tant per aquella fantasia de les cases inassolibles i per què buscava encara una dona que em servís de personatge femení?”

En una festa a Londres, un escriptor força respectat amb massa gintònics a la sang buscava una escriptora de la sala a qui subestimar. Li va tocar el rebre a Deborah Levy, que va haver d’encaixar la pregunta següent: “No et passa que a vegades et mires al mirall i penses que tot aquest èxit t’ha arribat una mica massa tard i que tanta exposició pública és bastant vulgar, avorridíssima i terriblement cansada?”

Levy reflexiona sobre el camí que l’ha dut a ser reconeguda. Va començar a escriure quan tenia vint-i-quatre anys. Llavors llegia entrevistes a escriptors brillants i no s’adonava que no hi havia ni una sola entrevista a una dona escriptora. Aquesta absència era tan normal que no l’ofenia, però tampoc la va desanimar. Sabia que ella era una escriptora. Que ho seria. “Per algun motiu, no vaig dubtar mai de les meves intencions literàries. En aquest sentit, m’havia pres seriosament a mi mateixa. A vegades la frase «es pren seriosament a si mateixa» és vista com un defecte, com si prendre’s seriosament una mateixa indiqués que es tenen aspiracions més enllà de les pròpies possibilitats”.

En un acte literari, pregunten a Levy com fabrica la veu de la narradora dels seus llibres, que és ella però no ben bé. “Els vaig explicar que creia que la narradora havia de fer una cosa que és difícil de fer a la vida, i encara ho és més en un llibre. No s’ha de fer massa grossa ni massa petita. És a dir, no s’ha d’empetitir tota l’estona per suplicar l’aprovació dels lectors, però tampoc no s’ha de presentar més gran a les pàgines del que és a la vida. És difícil reclamar fragilitat i força a parts iguals, però aquesta barreja és tot el que som”.

stats