Antoni Llena, una increïble vida circular
Antoni Llena és un dels grans artistes vius catalans. No el coneix gaire gent. Ja el coneixerà. El seu art efímer i subtil romandrà. Un dia esdevindrà immensament famós. Els artistes joves l’adoptaran i aniran a Nova York a admirar les seves obres al MoMA. Amb el temps, i davant la seva esgarrifança celestial, la gent es farà fotografies als peus del monument als castellers de la plaça Sant Miquel o del David i Goliat de la Vila Olímpica. A les cases, els nois i noies faran origami imitant les seves creacions en paper i materials pobres reciclats. Arribarà l’hora que tothom podrà ser artista gràcies a la seva tímida i silenciosa revolució –una paraula que no li plau–, gràcies a la seva recerca de l’eternitat en la fugacitat.
Però qui és Antoni Llena? A Memòries de fum (L’Avenç) per fi es desclou el misteri de la seva increïble vida circular. La d’un noi tímid nascut a l’Eixample barceloní el 1942 i que, encara adolescent, insegur de si mateix i només amb un amic fidel que també es deia Antoni, va decidir apartar-se del món, fer-se monjo. Aquest viure allunyat, a vegades al segle XIV, ha marcat la seva modernitat anacrònica, el seu deliri estètic. Sempre una mica al marge, més enllà o més ençà. Ja de petit, amb l’altre Antoni, no jugaven a futbol: es defensaven de la grisor fantasiejant, fabulant. Ho han fet tota la vida.
"Agraeixo infinitament" als pares que no "em portessin al psicòleg", que "la seva pretesa deixadesa permetés que fos el meu instint qui em guiés". Així doncs, el nen Llena es va tancar en un convent del Maresme. ¿Es trobaria a si mateix en la dimensió espiritual? Net de masovers de Benavarri, havia descobert la natura als estius: al mas bevien d’un clot que recollia l’aigua de pluja "i ens il·luminàvem al vespre amb llums de ganxo alimentats amb oli". Aquella austeritat l’ha guardat com un tresor. Natura i austeritat és el que va trobar, amb 15 anys, al convent, on li van fer la tonsura: "Els cabells en forma de tortell". Es va convertir en fra Pacífic de Barcelona. El desig sexual se li va fondre angèlicament.
Amb 18 anys va passar als caputxins de Sarrià per poder estudiar filosofia a Barcelona. Allà, de la mà dels pares Jordi Llimona i Joan Botam, "dos gegants", se li va obrir el món. "L’únic pecat és la por", li va dir Llimona. Va recuperar l’Antoni Bernad, que el visitava amb amigues modernes com la futura arquitecta Beth Galí i que començava a fer passes com a fotògraf de moda. I es va produir el miracle de l’art: mirant fascicles de pintura en la seva cel·la diminuta es va reconciliar amb la realitat. "Per què volia fer un quadre que fos absolut si la vida no era absoluta?" El seu havia de ser un art fràgil.
Cirici Pellicer i Antoni Tàpies (un altre Antoni) van animar-lo en la seva vocació. Al pintor el va conèixer durant la Caputxinada del 1966. Li va deixar la seva cel·la per dormir, on Tàpies va descobrir un quadre fet amb pólvores de talc, "ai carai!" Va ser així com l’art matèric de Tàpies va apadrinar l’art pobre de Llena, que un dia va retallar un trosset de tela pintada de 9x4 cm, el va ficar dins un sobre transparent i el va regalar a Tàpies. La seva primera Escultura dissecada. Després vindrien les Bombolles d’aire dissecades.
Abandonat el convent, i havent-se fet un lloc en l’art, va fugir a Londres sense un duro i sense saber anglès. Hi va netejar molts plats, hi va visitar tots els museus, hi va descobrir Miró... I al final es va vendre una carta de Tàpies a l’amo del restaurant per pagar-se el bitllet de tornada. Sense ofici ni benefici, es va posar al servei de Bernad, de qui Gae Aulenti va dir, "amb encert", que havia nascut per fer feliços els altres.
Després de deu anys sense pintar, un bon dia Llena va comprar un feix de papers i, com quan era petit, va posar-se a retallar-los. El cercle vital s’anava perfilant. Després vindrien els plàstics, els filferros... Fragilitat. I al capdavall, les grans escultures públiques, com gestos atrapats en l’aire. La bellesa inventada al costat de l’inseparable Bernad: "Rilke diu que l’amor consisteix en dues solituds que, mútuament, es respecten i es reverencien; i Valéry, que consisteix a poder envellir estúpidament, junts".