Quan vaig conèixer l’Anna, jo devia tenir dotze o tretze anys. Em va agradar de seguida: era una mica més petita, però es deia com jo! M’agradaria explicar-vos fil per randa la seva història, però la veritat és que no la recordo exactament. Sí que recordo que em va fer patir, que em va impressionar, que no acabava d’entendre per què havia de fugir amb la seva família. També recordo que, quan pocs anys després, em van explicar el nazisme a classe, jo ja me’l sabia. O, com a mínim, sabia el que havia significat per a molta gent. Llegir De quan Hitler va robar el conill rosa de la Judith Kerr (Empúries/Alfaguara), acompanyar la seva protagonista jueva a l’exili, em va obrir els ulls a una realitat que (en teoria) era llunyana, i sempre he pensat que em va fer més conscient del que passava al món i del fet que jo en formava part.
Em sembla que en aquella època també m’hauria agradat conèixer la Molly Costello, d’Arkansas. Hi penso aquests dies, seguint les notícies. Amb dotze, tretze, catorze anys, vaig poder llegir molts llibres relacionats amb el nazisme, però pràcticament cap que em parlés del racisme als Estats Units. Potser jo no els vaig saber trobar, però tinc la sensació que era un tema poc present, per dir-ho d’alguna manera. Per això, me n’alegro que els joves d’ara puguin descobrir el valor increïble de la Molly, el personatge de ficció que ha creat l’Annelise Heurtier a Sweet sixteen (Pagès/Milenio). S’ha inspirat en la figura real de Melba Pattillo que, en plena segregació racial als Estats Units dels anys 50, va ser una dels primers nou alumnes negres que van estudiar al Liceu Central de Little Rock. També m’agrada que puguin seguir la Starr de Thug. L’odi que dones, de l’Angie Thomas (Fanbooks/Océano). Un dia que va amb cotxe amb un amic, negre com ella, un policia els atura. Sense motiu aparent, el policia dispara i assassina el noi. El plantejament no fa concessions, i tampoc n’hi haurà a la resta de la novel·la. Igual que Sweet sixteen, aborda la problemàtica amb honestedat i realisme. Són llibres que fan patir, que fan ràbia, i que em remeten al que vaig sentir llegint la història de l’Anna. Quina sort, que es creués en el meu camí.