ELS LLIBRES I LES COSES

L’amor, segons Enric Sòria

L’amor, segons Enric Sòria / ANNA SEBASTIÀ Zoom

Sempre m’ha recat no haver llegit prou Enric Sòria. A voltes passa amb els que has tingut massa a prop. Hi vaig coincidir a l’ Avui, on ell va aterrar provinent de València a fer de cap d’Opinió de la mà del director Vicent Sanchis. Tan diferents, tan bons amics. L’un l’home tranquil i suau, irònic, a qui la passió anava per dins; l’altre tot nervi i vehemència. No s’hi va estar gaires anys: va decantar-se pel temps lent i reflexiu de l’escriptura literària i de l’acadèmia. Gràcies a això avui tenim una obra sòlida en tres terrenys: dietarisme, poesia i comentari llibresc.

L’any s’ha inaugurat amb Abans del vespre (Proa), antologia de la seva poesia amb pròleg del també poeta i periodista Sebastià Alzamora. Els últims anys a vegades els he vist fent sobretaula, amb tota una colla, al Restaurant Casa Agustí. No sé si encara el freqüenten. Però bé, això no és el que importa. El que compta és el llibre, que francament desitjo que sigui la definitiva entrada de Sòria en la llista dels poetes que-cal-haver-llegit. En la nòmina dels grans. Són gairebé 40 anys de poesia concentrats en un sol volum que, com diu Alzamora, és una declaració d’amor als altres i a la cultura, una obra alhora llibresca i vitalista.

L’amor, sí. A les dones que ha estimat. I a tots els hòmens. “Amor és una paraula inevitable, / torpe i inevitable”. “L’amor: un breu moment perfecte”. Des d’aquest inicial despullament, va avançant generosament cap a l’altre: “Vine, que trobaré per tu / les flors que t’han de fer més bella, / els gestos més amables, un sentit a les coses. / Tot allò que per mi no trobaria mai”. El poeta va madurant el desig més enllà del desig, el va convertint en alguna cosa tan fonda com una carícia, tan poc sofisticada com la senzilla lleialtat.

Potser un poema central del seu diàleg amorós és Axioma : “Hi ha veritats dolces, però no són eternes. / Hi ha veritats dolces perquè no són eternes. / No hi ha veritats eternes. / De dolces unes poques”. Tot seguit marca la diferència entre veritat i certesa: la primera és humana, la segona potser només pensable, cosa que el porta a concloure: “El meu amor no és la meua certesa, / és molt més bell que això”. I encara: “El meu amor és dolç i m’ompli / de veritat humana, clara i fràgil”.

Ja ho veieu que estem davant d’una idea d’amor pouada, intel·ligent, física, viscuda. Són molts més, els versos que triaria. Només dos tastos per incitar-vos a llegir-lo: “Assage definir-te acariciant-te. / Inútilment prove d’esdevenir / tèbiament el teu cos tot explorant-lo. / Com la sang per les venes, així el tacte / avança per la pell sense vessar-s’hi”. I aquest: “Jo no sé si soc digne de l’amor / que m’ofereixes i ni tan sols m’inquieta, / i així tot és gentil i pren la teua forma / d’oberta mar tranquil·la i m’hi capbusse / i en faig grans glops fins que l’alè i la sang / com l’aigua dins de l’aigua van fonent-se / i visc eternament a dins de tu / mentre bevem el temps que va bevent-nos”.

Al costat de l’amor, Sòria porta els seus versos a transitar pels grans temes de la poesia de tots els temps, a la recerca d’una certa transcendència palpable. Com diu Alzamora: “Per a Enric Sòria la transcendència no consisteix en altra cosa que llegir, estimar i aprendre. En la projecció del desig de millorament d’un mateix a través del tracte amb els altres”.