No sé quan podré tornar a llegir Alice Munro
BarcelonaAquesta setmana, la filla petita d'Alice Munro, Andrea Robin Skinner, ha publicat un article a The Toronto Star on explica que el seu padrastre va abusar d'ella quan era una nena. Ella ho va explicar a la seva madrastra, que ho va explicar al seu pare, i aquest no va fer res amb aquesta informació. Durant els anys següents, la nena va continuar passant els estius a casa de la mare, on el padrastre pederasta en seguia abusant, fins que va ser adolescent i va perdre-hi l'interès. Anys després, l'Andrea va decidir explicar-ho tot a la seva mare, que va continuar amb el marit, argumentant: "L'estimava massa, i s'havia de culpar la nostra cultura misògina si el que s'esperava és que ella negués les pròpies necessitats, se sacrifiqués pels fills i compensés els errors dels homes. Va insistir que el que hagués passat quedava entre el meu padrastre i jo. Que no tenia res a veure amb ella".
Més endavant, l'Andrea va ser mare i no va voler que el padrastre tingués contacte amb els seus fills. La resposta de Munro va ser que seria un inconvenient, ja que ella no conduïa i no els podria visitar. En aquest punt, la filla va tallar la relació. Més endavant, l'any 2005, va decidir denunciar el padrastre, després que Munro concedís una entrevista en què parlava del marit com d'una gran persona. Va aportar com a prova unes cartes que el padrastre havia escrit al seu pare i la seva madrastra, on reconeixia els abusos i els detallava, culpant-ne l'Andrea i titllant-la de "Lolita" i de "trenca-llars". Va ser acusat oficialment, però Munro no el va abandonar ni tampoc va intentar reconciliar-se mai amb la filla.
El fet que l'Andrea, amb el suport dels seus germans, en parli ara als mitjans té a veure amb la culpa i l'omertà que s'estableix entre les víctimes de maltractament i abús en la infància, que fa que sovint només se sentin amb llibertat de trencar el secret un cop els perpetradors i encobridors són morts, per no perjudicar-los en vida (és el món a l'inrevés). Així i tot, hi ha qui l'acusa d'embrutir la memòria de la mare, ara que és morta i no es pot defensar, tot i que la història és pública, reconeguda pels propis adults culpables i per la justícia, des de fa molts anys. En aquest cas, la fama de Munro va actuar com a catalitzador del silenci, com en tants casos d'altres personalitats públiques.
La toxicitat d'un manament bíblic
No protegir els infants és doblement pervers, ja que tant abusadors com encobridors són ben conscients que nens i nenes són els únics de tot l'entramat familiar que no poden defensar-se ni plantar cara a qui els fa mal. Ja he escrit sobre la toxicitat del quart manament, "Honraràs pare i mare", el gran culpable d'aquesta omertà que s'estableix al voltant dels maltractaments i abusos als infants. En el cas de Munro, com a encobridora del pederasta del seu marit (havia abusat d'altres nenes veïnes del barri i ella n'era coneixedora), seria molt llaminer centrar-se en ella i només en ella, perquè, com assenyala Begoña Gómez Urzaiz al seu assaig Las abandonadoras, existeix un doble estàndard per a les males mares i per als mals pares, i les primeres són les que surten més malparades dels mateixos comportaments. Per aquest motiu, m'agradaria tenir un record també per al pare de la criatura, que sabia de l'abús des del principi i va permetre que tot continués igual.
Respecte a l'obra d'Alice Munro, no sé quan podré tornar a llegir-la. Per a mi, el debat sobre la separació entre l'obra i l'artista és ben absurd, ja que una sense l'altre no existiria ni tindria raó de ser; així que ja no podré gaudir mai més de la seva literatura perquè no puc desconèixer el que ara sé. Però sí que probablement revisitaré els seus relats, com a exercici antropològic, per intentar entendre el cinisme, el narcisisme i la psicopatia d'una dona amb el cervell tan trinxat pel patriarcat que ha acabat sent una de les seves millors col·laboracionistes.