BarcelonaUna de les conseqüències que Convergència —i després tot el Procés— subratllés d’una manera obsessiva allò de la pròpia identitat referint-se al país —quan, com a tot arreu, al país hi ha gent de tota mena i amb identitats molt diverses, perquè la identitat no és cosa de països, sinó de persones— ha estat la manca cada cop més gran de gent excèntrica. Els que no se sentien identificats amb aquestes proclames no s’han sentit al·ludits, i els que sí que ho estaven han renunciat a posseir una identitat personal en favor d’una identitat col·lectiva, que és una cosa molt estranya.

Malgrat tot, al país han sorgit uns quants individus que han tirat pel dret, situant-se a l’exterior d’aquesta micromitologia, i han fet una obra singular, pròpia d’ells mateixos, que s’escapa del magma anònim de les identitats col·lectives. Un d’aquests casos el representa Albert Serra i el cine que ha fet.

Les pel·lícules de Serra han tingut molt d’èxit a França —i una mica a Catalunya; al cap i a la fi, és fill de Banyoles, Pla de l’Estany, Catalunya—, i això es deu al fet que França ha donat gent molt singular des de fa segles: vegeu Villon, Rabelais, Gilles de Rais, els lliurepensadors del segle XVIII, Voltaire, Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont, els surrealistes o els escriptors del Nouveau Roman. Allà no ha significat res estrambòtic que Serra els presentés un cine absolutament original, fruit de la característica principal del seu caràcter: l’excentricitat. Aquesta és la paraula clau.

Aquí i arreu, tothom s’assembla cada cop més. Amb la proliferació d’una altra mitologia –la de les noves tecnologies sumades al llenguatge políticament correcte– serà cada vegada més rar que triomfi al panorama de la cultura un ésser que ha abandonat voluntàriament el centre mític d’una societat i la seva ideologia per abraçar amb decisió l’excentricitat. Més n’hi hagués!

Al llibre que acaba de publicar, el text d’un sermó pronunciat a la seva ciutat nadiua, Un brindis per Sant Martirià (Barcelona, H&O Editors, 2023), Albert Serra deixa anar alguna de les claus de la seva estètica, i algunes de les seves opinions contundents: la més preciosa deu ser la que el vincula als Pensaments de Pascal, quan diu: “No cal que aneu a cap lloc perquè l’experiència que se’n deriva no justifica ni l’esforç ni el temps perdut ni els diners malgastats... Cap dels meus ídols ha recomanat mai moure’s de casa”.

I és que, en viatjar com a turistes, mai arribarem a detectar, entre la massa anònima, els tipus –que n’hi ha pertot, amagats– veritablement originals, singulars, excèntrics, estrafolaris, sempre únics.