Fins i tot en un país tan petit i reconcentrat com Catalunya hi ha terres llunyanes, indrets que resten com aturats en el temps, fora de l’abast del turisme massiu i del progrés adotzenat, terres que es presten a evocar altres èpoques. Són paisatges on quan aixeques la mirada, horitzó enllà, hi veus només camps i boscos puntejats per masies i algun campanar. La vida hi batega a un altre ritme. Un lloc d’aquests, afortunadament perdut i desconegut de tanta gent, és la vall de Lavansa, a la falda sud del Cadí.
En aquest lloc s’ha fixat Enric Bech Duró a la recerca dels castells que van poblar la zona a l’Alta Edat Mitjana, és a dir, fa gairebé mil anys, quan començàvem a ser catalans. Ho recull al llibre Els castells de la vall de la Vansa i Tuixent (Ed. Salòria). Fins poc després de l’any 1000 els documents que ha remenat aquest economista jubilat apassionat de la història només n’esmenten dos, de castells, el de Guàrdia i el de Cornellana. El primer, a Sorribes de la Vansa, és avui una immensa i noble casa pairal, encara coneguda com a Guàrdia, a un centenar de metres de la qual hi ha també la més modesta caseta de Guàrdia, ara en reconstrucció.
Aquestes fortificacions primerenques, allunyades de les zones de frontera, i per tant de la guerra amb els andalusins musulmans, “no podien tenir una altra funció que la de vigilància de les vies de comunicació”. De fet, el nom de Guàrdia ja ho indica. I no en va està situat en una cruïlla de camins. Juntament amb el de Cornellana, aquests dos castells dominaven totes les rutes de la vall.
Però tornem a la toponímia. Cornellana és dels pocs noms de la vall d’origen romà: villa Corneliana, és a dir, pertanyent a Cornelius. La romanització en aquestes valls de muntanya devia ser feble -no hi va haver pròpiament colonització, com a les zones costaneres, només una presència per garantir el comerç, per exemple dels pernils cerdans-, per això alguns historiadors apunten que amb posterioritat a l’Imperi Romà hi va perviure “un sistema antic en el qual predominava un esquema de propietat i explotació de la terra basat en la comunitat de la vall (a la qual s’anomenava vicus ), formada per homes lliures, possessors d’una propietat col·lectiva en procés de transformació”. Hi predominaven, doncs, els béns comunals. De fet, la llatinització no es va produir aquí fins al segle VI a través de la cristianització, mentre que la dominació musulmana, després del 713, també va ser-hi feble.
Romans, visigòtics, sarraïns, carolingis... i, al final, catalans. A través del microcosmos de la vall, Bech ressegueix aquesta evolució que portaria a l’aparició dels castells i al feudalisme. Al segle XII, a més de Cornellana i Guàrdia, ja hi havia els castells de Tuixent, Josa, Ossera, Siquer i probablement Adraén. I al XIII s’hi afegeixen els de Banyeres, l’Espluga, Padrinàs, Montargull, Fórnols i Emprès. Un castell cada 15 quilòmetres quadrats. Van ser claus en el control del territori, en el sotmetiment de la pagesia i en les guerres entre el bisbat d’Urgell, els barons i els vescomtes, entre els quals, per cert, a mitjans segle XIV va destacar el bel·licós baró Guillem d’Aragall. Sempre fa il·lusió trobar un cognom parent del teu, oi?
