24/02/2022

El psicòleg estrany que ajudava els adolescents

3 min
Un grup de joves, bevent al carrer a Barcelona aquesta matinada.

Hi ha un passatge d’Encara he de viure (Columna), de Jaume Funes, en què un home recorda un episodi del seu passat, quan amb encara no 16 anys una nit es va trobar detingut a comissaria, amb les manilles posades: "A les tantes, va aparèixer el psicòleg estrany que ens ajudava. Em sembla que era el de l’ajuntament, però venia a l’escola i ens buscava pel carrer quan fèiem campana". Aquest psicòleg és un autoretrat de l’autor, un Funes que com a psicòleg, educador i periodista ha trepitjat molt de carrer, ha estat molt al costat dels adolescents. Després d’anys d’experiències i de llibres, aquest cop torna a reflectir el món dels joves que busquen un sentit a la vida, però no ha fa amb un assaig, sinó amb una novel·la.

L’Andrés, en Luis, la María, el Manu, la Lorena i la Sofía són una colla de sis adolescents que estan al final de l’ESO i han de decidir què faran en el futur. Unes quantes dècades abans, el 1982, a la mateixa barriada, entre precaris blocs d’habitatges i velles barraques, a una altra colla semblant, en aquest cas masculina, els passa el mateix: Isaïes, Manuel, Adrián i Gaspar intenten viure al marge de les mirades dels adults. Somnien, es fan palles i fumen haixix.

Les veus de tots aquests nois i noies de dues generacions formen un retrat coral de l’adolescència, dels dubtes i dificultats d’afirmar-se en un món que només els veu com a problema, com a projectes de persona, com a potencials fracassos si no segueixen el camí marcat. Elles i ells experimenten unes salvatges ganes de llibertat que es reflecteix en la cita inicial del novel·lista anglès Ben Brooks, de 30 anys, que un temps va viure a Barcelona i Tiana i ara és a Berlín: "Ara toca fotre l’imbècil, després toca fer alguna cosa que valgui la pena. No es pot fotre l’imbècil tota la vida". Igual que Brooks, que en les seves obres ha reflectit sense tabús les bogeries i frustracions de la pubertat, Funes es fica en la pell i la ment d’uns adolescents que se’ns fan perfectament propers, reals.

Deixar-los fer o posar-los límits, senzillament escoltar-los o rebatre’ls amb raons, vigilar-los o donar-los llibertat. Aquests són els habituals dilemes dels pares quan veuen com van de perduts els fills. Però a Encara he de viure el punt de vista és el dels fills: obeir o ser lliure, seguir el que s’espera de mi o provar coses noves, estudiar i quedar-me a casa o treballar en qualsevol cosa i tocar el dos. El seu problema són els pares i els mestres, que no entenen que vulguin fer la seva vida, que no vulguin ser com ells. L’obsessió: que no decideixin per ells. El miratge de les xarxes socials, la ideologia okupa com a qüestionament de tot, la temptació de les drogues, l’atracció pel diner inabastable, el somni d’un viatge iniciàtic, la necessitat imperiosa de sexe, l’estranyesa de l’amor, la por de la soledat... sobretot passar-s’ho bé, gaudir al màxim, viure cada instant des de la intuïció que més d’hora que tard els atraparà l’estupidesa i la rigidesa del món adult, el conformisme, la precarietat. Tenen raó, esclar.

Ara que hem viscut la pandèmia, que hem vist adolescents engabiats a casa, després de llegir Funes potser ens és més fàcil entendre les sortides extremes que alguns han agafat: les autolesions, les anorèxies, les depressions, les addiccions a les pantalles i al joc, l’ansietat. Sense el contacte físic i íntim amb els amics, que en aquesta edat ho són tot, sense el lleure autoorganitzat, sense punts de fuga, ¿com es podien escapar de l’ofec familiar i dels seus propis fantasmes? Encara he de viure és un llibre per a adolescents que haurien de llegir els adults.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Encara he de viure a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.