Salut i educació. “Volem menjar i volem saber”. És el que el primer dia de classe li diu la Pilar a Francesc Ferrer i Guàrdia. Ella, representant de “ los ignorantes, culpables de nuestra pobreza ”, és una nena vinguda de Cartaya (Huelva). La conversa té lloc al carrer Bailèn de Barcelona, per sobre de la Gran Via, a l’Escola Moderna. Som al 1909, falten pocs mesos perquè, a l’estiu, la ciutat cremi durant la Setmana Tràgica i Ferrer i Guàrdia, acusat d’instigar la revolta, sigui executat a Montjuïc.
Així comença l’obra Mundo obrero, escrita i protagonitzada per Alberto San Juan, amb música de Santiago Auserón, que es representa al Lliure de Gràcia. A la tardor es va estrenar al Teatro Español de Madrid. L’he anat a veure i he rellegit el llibre, que el mateix San Juan ven a l’entrada i la sortida de les funcions, com un obrer de l’escena.
No us explicaré la trama, que va enllaçant la vida de la Pilar i el Luis -ell és de Zarza de Montánchez (Càceres)- i la dels seus descendents, al llarg de més d’un segle, fins a arribar al present... i més enllà. De les cases barates de Can Tunis i les barraques del Poblenou, l’acció es trasllada al cap dels anys al gran Madrid. Amb la Pilar i el Luis travessem un segle de lluites obreres i populars, de desmemòria, d’ideals que es van desfent com un bolado. És un cant a la vida, tan meravellosa i tan injusta. Quin dolç perfum i alhora quina amargor tan fonda. El poble, entès com el desig revolucionari de llibertat, igualtat i fraternitat, sempre perdut. Després de les flames ve la repressió. A cada progrés, un retrocés. Amb cada petita victòria material, una gran amnèsia espiritual. Eufòria i depressió.
La Pilar és la que conserva al fons del cor, intuïtivament, l’afany de revolta. “ Y qué es la revolución? ”, li pregunta un dia el Luis. “ Que yo no tenga que limpiar la mierda a nadie. Que tú puedas seguir tocando el tambor. Ni amos ni patrones, ¿entiendes? Cada cual hacer lo que tiene en su cabeza. Es que todo el mundo tiene algo adentro, Luisillo. ” La Pilar i el Luis ens fan riure i ens fan plorar. No ens enrabiem perquè ja sabem com acabarà tot: més o menys, una merda. Per cert, impagable i hilarant l’assemblea veïnal sobre l’inodor en un suburbi madrileny: “ Cuando pueda yo cagarme en el partido sin que esta [una veïna] deje su mierda en mi puerta, respetaré yo al partido [...]. Yo respeto a un partido en el que pueda cagarme, ¿me entiendes? El respeto aquí. A ti y a mí, a todos, no al partido. Yo me cago en los secretarios generales y me cago en los aparatos burocráticos ”. Això de l’inodor ho acaba arreglant el desarrollismo consumista: electrodomesticats. I després, amb la democràcia, domesticats ideològicament, i finalment atrapats en la crisi. “ Ahora todos somos ciudadanos pero la plebe sigue existiendo [...] y sin embargo hoy día cuesta más que antes reconocerse o ser reconocido como plebe. Este es nuestro mundo obrero del siglo XXI ”, escriu al pròleg Pablo Sánchez León. Saber i menjar.
