UN TAST DE CATALÀ

“Sempre li deia als seus pares que...”

La frase amb què titulo el tast ja no resulta detonant en la parla relaxada i comença a penetrar en el català escrit, tan pròxim al col·loquial, que propicien les TIC. El lector amb nocions de normativa no trigarà a condemnar-la. La incorrecció més òbvia és una flagrant falta de concordança: el datiu hi apareix representat, alhora, per un pronom li singular i un “als seus pares” plural. Si fila més prim, potser tampoc aprovarà que el datiu, tot i aparèixer on toca (darrere el verb), sigui duplicat amb un pronom feble.

Però a mi el que m’interessa és entendre per què diem, i arribem a escriure, frases d’aquest tipus. Pel que fa a la duplicació, confesso que em sona més natural “Sempre li dic al Joan que...” que no pas “Sempre dic al Joan que...” La duplicació és un fenomen que la GIEC accepta reticentment (pàg. 685): “Es tendeix a admetre en valencià i en les zones urbanes del Principat, sobretot en la parla dels joves”. No diu que sigui un castellanisme, però gairebé. No ho veig igual: crec que ja és un fenomen habitual en grans i petits, i que està plenament integrat en la llengua.

Ara bé, sona millor “Sempre li dic al Joan que...” que no pas “Sempre els dic als veïns que...” Una raó de pes és que en el col·loquial de bona part dels catalans la forma del datiu plural no és els sinó els hi, però la llarga condemna normativa d’aquest els hi (la GIEC encara no l’admet en registres formals) fa que “Sempre els hi dic als veïns que...” gairebé ja no s’escrigui i també acabi semblant menys acceptable que “Sempre li dic al Joan que...”

En realitat, la marca de datiu dels parlars no valencians és la vocal i. I aquestes duplicacions potser responen a la necessitat de marcar la presència d’un datiu.Pensem que l’única altra marca del datiu és una a que en els parlars amb reducció vocàlica no es distingeix de la e. Per això sentir li o els hi abans del verb fa la frase més clara, informa millor de la seva estructura. La interdicció de la forma els hi ha deixat li com a únic pronom que marca el datiu, i això potser explica que fins i tot s’utilitzi amb un datiu plural.