ELS LLIBRES I LES COSES

Quina ràbia, quin absurd, quina pena, la pena de mort

Quina ràbia, quin absurd, quina pena,
 La pena de mort / THREE LIONS / GETTY IMAGES Zoom

La Xina, l’Iran, l’Aràbia Saudita, l’Iraq i el Pakistan són els països on s’executen més penes de mort. A Egipte han augmentat molt. També se’n fan en diferents estats dels EUA. L’infame Trump ha dit que vol que ara s’apliqui als traficants d’opioides. Cada any al món moren més de mil persones així. Només d’escriure-ho ja et venen calfreds, i més encara després d’haver llegit La història dels set penjats (Adesiara), de Leonid Andréiev, en magnífica traducció de Jaume Creus. Amic de Gorki, que el va apadrinar, Andréiev (1871-1919), que havia tingut un extraordinari èxit a principis de segle, va restar en l’oblit durant dècades per les seves crítiques als revolucionaris soviètics. Era un defensor de la democràcia. I tanmateix cal situar-lo entre els grans narradors de la literatura russa. Aquest petit llibre està considerat, merescudament, una de les seves joies.

Què sent un condemnat a mort? Com afronta el final? Abans de consagrar-se literàriament, com a periodista de crònica policial i judicial Andréiev devia topar amb més d’un condemnat. A més, s’havia interessat per la psicologia i la psiquiatria. La suma d’aquesta doble aproximació dona als seus set penjats una autenticitat i una profunditat especials, una mena de realisme poètic. Com els grans mestres russos, coneix i reflecteix l’ànima humana amb senzillesa penetrant. Aconsegueix fer de cada personatge una persona. Aconsegueix que el lector es fiqui en la seva pell, que se’ls faci seus, els compadeixi i fins i tot els arribi a estimar, no tant per les seves qualitats com per les seves debilitats.

Desvalguts davant la imminència de la mort, les reaccions són ben diverses. Cada mort és singular, igual com cada vida. “El turment no era veure la mort, sinó veure juntes la vida i la mort. Una mà sacrílega havia descorregut la cortina que amaga el misteri de la vida i el misteri de la mort des de fa segles, i havien deixat de ser misteris, però això no els feia pas comprensibles: eren com una veritat expressada en una llengua desconeguda”.

Per a uns hi ha una por frenètica, per a d’altres la descoberta de l’amor, els uns busquen refugi en la nostàlgia religiosa infantil, els altres escupen a la seva dissort. Ploren i riuen, a vegades tot alhora. O experimenten la solitud més íntima i tanmateix se senten estranyament acompanyats... “Per què em sento tan lleuger, alegre i lliure? Justament lliure! Penso en l’execució de demà i és com si no hi fos. Em miro les parets i és com si no hi hagués cap paret. I em sento lliure, igual que si no fos a la presó, més a aviat al contrari, com si ara sortís d’alguna presó on he estat reclòs tota la vida. Què és això?”

La nit que els duen al bosc a penjar-los “feia olor de neu fosa i de vastitud il·limitada” i “fins al final, fins en les menudeses més insignificants i trivials, la vida continuava essent vida”. Mans a les mans, petons furtius, tremolor de cames, mirades embogides, consciències fragmentades, crits ofegats... Fins que s’inicia la mort, l’eternitat, el gran misteri. En pau descansin.