ELS LLIBRES I LES COSES

Quin sentit té que faci sol, que plogui o que caigui la neu?

Anton Txékhov Zoom

Anton Txékhov (1860-1904), un dels grans dramaturgs i contistes de la literatura russa, sentia tanta aversió per les grans paraules com passió per la vida, la vida menuda. El que va fer va ser això: posar paraules, no per fer la revolució o arreglar el món, sinó per capturar-ne la bellesa, la senzillesa. Només suggerir, no explicar. Mentre a la Rússia de finals del XIX la intel·lectualitat -Tolstoi n’era el déu, el gran referent literari i espiritual-, sovint filla d’una noblesa mig arruïnada, idealitzava el pagès rus, defensava abolir la servitud i anhelava reformes socials, el jove Anton, sorgit de la misèria, ho veia tot amb uns ulls més realistes i menys tràgics, estimava les persones i la natura, rebutjava tota mena de violència. Així és com el va veure Irène Némirovsky (1903-1942) en la biografia que li va dedicar i que ara ha publicat l’editorial Gatopardo, en traducció al castellà de Teresa Clavel. La traducció catalana és de Margarida Casacuberta i està publicada per L'Avenç.

Durant tota la vida va preferir escoltar a parlar. Potser per això sempre va tenir molts amics. Fill d’un pare violent, ignorant, molt religiós, endeutat i fugitiu de la justícia, la seva infància va ser dura. La mare sempre plorava. Els germans grans van acabar malament, alcohòlics. Ell se’n va sortir, tenia afany d’aprendre, no guardava rancor. Alegre, apassionat i àvid de coneixement, tot ho escrivia, tot li interessava. Encara adolescent, va acabar quedant-se sol, sense família, en la seva empobrida ciutat natal de província, Taganrog. Lluny d’enfonsar-se, es va sentir lliure, es va espavilar.

Als 19 anys va aterrar a Moscou i es va matricular per estudiar medicina a la universitat. A la capital hi va retrobar pares i germans. Vivien en el subterrani humit d’una església. Ell subsistia a base d’escriure contes per a diaris i revistes. El primer, Carta a un veí erudit, li va publicar el 1880 el diari humorístic La libèl·lula. A poc a poc li va arribar l’èxit i va rescatar la família de la misèria, inclòs el pare, esclar. Tenia una facilitat prodigiosa per escriure: el 1885 va arribar a publicar 129 contes, sainets i articles. Potser pel seu origen i pel seu caràcter, mai es va treure de sobre un sentiment d’inferioritat, de pudor, d’humilitat. I una certa melancolia. No tenia ambició.

En lloc d’anar de si mateix cap als altres, anava del món exterior cap a si mateix. Observava, interioritzava. La seva mirada profunda i tendra era alhora la suma de la d’un metge, un periodista i un noi fet a si mateix. Némirovsky el retrata senzill, encantador i afectuós amb els altres, tot i que amb el temps el seu caràcter es va fer més serè i trist. La tuberculosi el rondava. També les dones: va tenir moltes amigues, i només un gran amor final, l’actriu Olga Knipper.

No creia en cap déu, creia que la vida no tenia sentit. A Les tres germanes, Tusenbach diu: “Miri com cau la neu. Quin sentit té que caigui?” Per això la seva obra té un fons de tristesa. Però, com diu la biògrafa, “ell, que afirmava amb tristesa que la vida no té sentit, va aconseguir donar a la seva un significat molt bell i profund”.