MINÚCIES
Llegim Opinió 12/05/2017

Nostàlgia grega

i
Jordi Llovet
2 min
Nostàlgia grega

L’escola romàntica, com l’anomena Heinrich Heine en un llibre seu, va tenir sempre una enorme nostàlgia del que havia estat Grècia. Al moment que passava això, Grècia era un país dominat pels turcs, ple d’homes d’aquella procedència -no tan guapos, esclar, com sembla que ho havien estat els grecs de l’antigor, a jutjar per les estàtues que ens van deixar en el període clàssic-, miserable i sense gairebé cap record del que havia estat aquella terra al segle de Pèricles, llevat que parlaven la mateixa llengua, evolucionada. (Amb alguna paraula catalana, per cert, a causa del domini català al temps de la nostra expansió per la Mediterrània.)

De fet, el llegat clàssic va arribar als romàntics anglesos i alemanys gràcies a la redescoberta de Roma, una ciutat que tothom va visitar, començant per Goethe i uns quants dels poetes romàntics més celebrats d’Anglaterra: Shelley -que va morir ofegat a les costes de la Ligúria navegant amb un vaixell que no sabia pilotar-, Keats i Byron. Tot el que sabien sobre Grècia ho havien llegit als llibres d’aquella època remota, molts ja ben traduïts i editats a començament del segle XIX. Byron va estimar particularment aquella terra i, mogut per un idealisme sense parió -més que Hölderlin, que ho sabia tot d’aquell temps, però no va fer mai el viatge a Grècia-, va decidir passar a la península per ajudar el poble grec a alliberar-se del domini estrany. Hi va destinar una bona part de la seva fortuna, que era alta. Però es va trobar amb una realitat molt diferent de la que suposava arran de la lectura de Sòfocles i de Plató: els grecs eren una gent degradada, que ni tan sols tenien ànsia per lluitar amb les armes contra la sobirania turca. A l’illa de Cefalònia, Byron va trobar-hi un amic anglès que li va preguntar: “I quin interès teniu a alliberar els grecs del domini turc?” Byron va respondre: “No en tinc cap, exactament. Els turcs són gent molt superior als grecs. Els grecs són tan murris i brivalls com els turcs, i menys civilitzats. El meu sol propòsit és que la maldat natural dels grecs no s’encomani als turcs i els arruïni la seva bondat natural”.

O sigui que Byron no era tan idealista com sovint se’l presenta. A Missolonghi, ja a la península, Byron va agafar una malaltia mortal de necessitat. A punt de morir va dir: “Pobra Grècia! Per què no vaig entendre abans tot el que he entès ara?” I va dir les suposades últimes paraules, en italià: “ Lascio qualque cosa cara al mondo ”. Era la seva obra: en un poeta, les paraules sempre poden i perduren més que els fets.

stats