HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 20/05/2017

No hi ha crim sense càstig

i
Eva Piquer
3 min
No hi ha crim  sense càstig

L’escriptura cicatritza les ferides al mateix instant d’obrir-les

El pare de Juan José Millás tenia un taller d’aparells d’electromedicina. Un dia l’escriptor va recordar aquell taller, amb ell a dins. El seu pare estava provant un bisturí elèctric sobre un filet de vaca. I li va dir: “Fixa’t, Juanjo, cauteritza la ferida al mateix temps de produir-la”. Més que un record, va ser una revelació: el Juanjo va comprendre que l’escriptura, com el bisturí del seu pare, cicatritzava les ferides a l’instant mateix d’obrir-les.

Aquesta escena ens la regala Millás a l’autobiografia novel·lada El mundo, que va guanyar el Planeta del 2007 i que té l’honor de ser -dins la meva biografia lectora- l’únic premi Planeta que m’ha entusiasmat. M’han tornat a la memòria les memòries d’aquell preadolescent que es deia Juan José Millás ara que he llegit el nou llibre de l’autor: Mi verdadera historia (Seix Barral), amb il·lustracions de Lucas Climent Baró. Si creguéssim en aquesta mena d’etiquetes, diríem que és una novel·la juvenil. L’editorial el presenta com una novel·la “per a lectors de 12 a 92 anys”. Potser seria més encertat definir-lo com un conte en forma de llibre. És, en tot cas, una obra cent per cent Millás.

El narrador de Mi verdadera historia és un nen de dotze anys que un dia tira una bala (de les de jugar, no pas de les que es disparen) des d’un pont, amb tanta mala fortuna que provoca un accident de trànsit mortal. Allò es converteix en un secret immens que el condicionarà per sempre. “La vida és pura casualitat -reflexiona-. Al matí et trobes una bala al pati de l’escola i a la tarda ets un assassí”. Un assassí condemnat a traginar un sentiment de culpa més gran que ell mateix.

Un pare que detesta els autors d’èxit i els llibres premiats

“Jo escric perquè el meu pare llegia”. Amb aquestes paraules arrenca el relat de Juan José Millás. Si un dels grans temes del llibre és la culpa, un altre és la necessitat que tenim de buscar l’aprovació dels pares. El pare del nen assassí llegeix molt i surt per la tele a comentar els llibres que ha llegit. Detesta els autors d’èxit i té per costum no llegir mai textos premiats (ergo, aquest senyor s’hauria perdut una joia com El mundo de Juan José Millás). “En un d’aquells programes, en parlar d’un escriptor, el pare va dir que tenia talent, però que no tenia res per explicar”, diu el nen. I ell, que aleshores ja té catorze anys, comença a donar voltes a la idea de narrar per escrit el que va passar el dia de l’accident: “Potser jo no tenia talent, però tenia alguna cosa per explicar”. La idea es converteix en una fantasia recurrent, en què el fill confessa els fets en un llibre i el pare en parla (bé) per la tele.

La millor campanya de foment de la lectura: que et vegin llegint

L’adolescent que escriu perquè el pare llegeix és un adolescent que no llegeix. “I per què escrius?”, li pregunta el pare. “Perquè tu llegeixes -respon-, si tu haguessis sigut funcionari de presons, jo hauria sigut un pres”. Resulta que el pare llegeix Crim i càstig i el nen no gosa ni acostar-s’hi per por que el gest el delati. El títol de la novel·la de Dostoievski ja li transmet un missatge poderós: no hi ha delicte sense pena.

A mi em sembla que tard o d’hora l’adolescent de Millás es dedicarà a llegir. En aquest món no tenim res garantit excepte la mort, però juraria que la manera més infal·lible de fomentar la lectura entre els fills és que et vegin llegint. A part de buscar l’aprovació dels pares, sovint acabem imitant-los. Passa allò que deia Mark Twain: “Quan jo tenia catorze anys, el meu pare era tan ignorant que no el podia suportar. Però quan en vaig fer vint-i-un, em va semblar increïble tot el que el meu pare havia après en set anys”.

stats