MINÚCIES

Llibres sonors

El llibre, tal com el coneixem avui, té quasi sis-cents anys d’història. Gutenberg i el seu soci capitalista, Fust, coneixedors de la tècnica xinesa més antiga que permetia gravar sobre paper imatges i paraules prement un motlle de fusta sobre paper -això, també un invent xinès-, van inventar la impremta tal com es va conèixer fins que els llibres van començar a fer-se amb procediments de rotativa o fotogràfics i no amb l’ajuda d’una premsa com les de les olives o el raïm. Aquells dos alemanys espavilats van portar al món una de les invencions més extraordinàries que s’han fet a la història, és a dir, la possibilitat d’estampar centenars o milers de llibres gràcies a unes planxes en què dibuixos, lletres sobretot, posades sobre platines en motlles de simetria especular, permetien, un cop premsades sobre vitel·la, paper o pergamí, una reproducció perfectament llegible d’un text.

Al començament, això va ser una feina lenta -i, de fet, ho va ser fins a l’aparició de la linotípia, i no diguem l’ offset -, perquè s’havia d’agafar amb unes pinces lletra per lletra, sovint fetes de plom, manualment. Totes arrenglerades feien una línia, i després la suma de les línies feien la pàgina. De fet, era igual de lent, o més, que escriure o fer la còpia d’un llibre amb una ploma, que és com van fer-se tots els llibres fins a la invenció de Gutenberg. La diferència fonamental va ser que un manuscrit era sempre únic, i que fer còpies a mà de qualsevol text sempre demanava molt d’esforç i encara més temps; mentre que, un cop feta la invenció del segle XV, de cada llibre se’n podien imprimir, com s’ha dit, centenars i milers d’exemplars en pocs dies o setmanes: en anglès en diuen còpies per contaminació de la còpia antiga de manuscrits, primer en forma de volum -és a dir, un rotllo fet de trossos de pergamí o de papir enganxats, fent una tirallonga-, després en forma de còdex, que ve a ser el mateix que els llibres que coneixem avui: una sèrie de quadernets relligats amb cordill, i després, no sempre, enquadernats amb coberta i contracoberta.

Gran invent, doncs. Però ara resulta que la gent, no contenta amb tenir a les mans un producte tan revolucionari com un llibre convencional -n’hi caben molts en una butxaca-, s’aficiona a escoltar llibres prèviament llegits en veu alta per un professional i després enregistrats en un giny electrònic: en fan propaganda. D’una banda, això és com tornar a les edats anteriors a la impremta, quan moltes coses prèviament escrites -si és que ho van ser- eren recitades de memòria davant públics congregats, atès el preu desorbitat que tenien els manuscrits. D’altra banda, ai las!, aquest invent sembla haver-se fet per desplaçar l’invent de Gutenberg amb una nova, nova tecnologia. Però, ¿qui escoltarà Tirant lo Blanc o El Quixot sencers, anant en metro o en avió, quan és un fet demostrat que les noves tecnologies ens han desavesat a rebre qualsevol informació d’una manera lenta, pausada i solitària, quan ens han fet perdre la capacitat d’una atenció continuada? El llibre de Gutenberg encara és molt viu; per contra, podem témer que aquests nous e-books amb so però sense lletra no arribaran lluny. Se’n beneficiaran els cecs -que ja en tenien-, però no els escoltaran els homes de negocis, sempre adelerats.