Diuen que a França i a Anglaterra han repuntat les vendes de La pesta, d’Albert Camus, el clàssic sobre una epidèmia a la ciutat d’Oran, a Algèria, que va ser llegit aleshores com una metàfora del nazisme, però que aguanta qualsevol altra lectura. He recuperat l’exemplar que vaig llegir amb dinou anys i l’he trobat tan lluminós i inquietant com aleshores (i una mica més feixuc, també): “Una manera còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’hi estima i com s’hi mor”.
Amb les notificacions sobre coronavirus que salten cada cinc minuts al mòbil, he continuat buscant llibres sobre pestes, epidèmies i malalties al catàleg de Biblioteques de Barcelona (l’extensió natural de la meva biblioteca) i hi he trobat exemplars del Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe, que es considera el primer llibre de ficció sobre una epidèmia mortal i que és una lectura apassionant. També hi he trobat, en una secció de medicina (ah, les classificacions de llibres, quin gran misteri!), l’assaig clàssic de Susan Sontag La malaltia com a metàfora, sobre la tuberculosi i el càncer. Amb lucidesa i una capacitat analítica intacta (l’escriptora estava malalta) explica com aquestes malalties van marcar el camí de l’individualisme en assenyalar persones concretes i aïllar-les de la societat, com es van adaptar als cànons romàntics, com es van convertir en una condemna per a segons quins models de vida. I com les metàfores que generen “són sobretot un vehicle per a les grans insuficiències de la nostra cultura: per a les nostres actituds superficials sobre la mort, per a les nostres ansietats respecte dels sentiments, per a la nostra incapacitat de construir una societat industrial avançada que reguli el consum d’una forma adequada”.
Aquest llibre el va traduir Empúries al català i Taurus al castellà als anys noranta, i potser uns editors veloços i desperts com guineus podrien fer que el tornéssim a tenir a les llibreries. Perquè les intuïcions de Sontag eren clarividents i s’adapten com un guant als nostres dies, però sobretot perquè era feina feta i perquè una editorial hauria de ser, sobretot, el seu fons.
