La lògica adulta és la dels perills; la lògica adolescent, la dels riscos
El problema de tenir fills és que, a partir d’aleshores, els tens. La frase no agradaria gaire al psicòleg Jaume Funes, que sap veure oportunitats educadores allà on els altres veiem entrebancs de mal resoldre, però té la virtut de ressaltar una evidència: els fills porten incorporats uns quants maldecaps. I a sobre, tenen el costum d’anar creixent fins que arriba un dia que se t’enfronten per sistema. És a dir: tenen el costum de passar per una etapa que sembla eterna i que s’anomena adolescència.
Ara fa dos anys, Funes va publicar Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito (Columna). Va assegurar llavors que aquell era l’últim text que escrivia sobre adolescents. Però no té paraula i ha reincidit: acaba de treure Estima’m... però vull saber-ne més, també a Columna, un llibre centrat en tres aspectes que acaparen bona part de les preocupacions paternes: sexe, drogues i internet. Un llibre que parteix d’una idea bàsica: si el món canvia, també ha de canviar la manera com s’eduquen les noves generacions. Un llibre que inclou un pròleg escrit en quarantena, durant un confinament que ha tingut molts adolescents tancats entre les mateixes parets que els seus pares o tutors. “Poques vegades -observa Funes- es deuen haver conjugat tants cops i amb tanta intensitat els verbs elementals de la gramàtica educativa adolescent: mirar, escoltar, observar, tractar de preguntar, anar deixant caure paraules, opinar, valorar... Era impossible deixar de descobrir-los, de comprovar que no sempre eren com els adults imaginem, que també tenen cara (la que sempre mostraven a fora) i no només creu (la que sempre veiem a casa)”.
Dijous. Espai Abacus, carrer Enric Granados de Barcelona. S’hi presenta aquest nou llibre de Funes. És el primer dia que la mascareta és obligatòria als espais públics. “Si fóssiu adolescents, ara no duríeu la mascareta -diu l’autor als assistents, tots obedientment emmascarats-. La lògica dels adults és la lògica dels perills, la lògica dels adolescents és la dels riscos. Per a nosaltres, un perill és una amenaça; per a ells, un risc és un atractiu”.
Hauríem d’aprendre a conviure amb el risc perquè no hi ha alternativa. La seguretat no existeix enlloc. Som mortals que estimem mortals, en això consisteix el joc de viure. I som mortals que sovint ens fiquem en l’embolic d’intentar educar mortals. Aquí és on ens calen veus desdramatitzadores com la de Funes. “No pensava escriure un nou llibre -diu ell-, però tampoc volia escaquejar-me dels reptes educatius, deixar soles les persones adultes preocupades per educar que alguns adolescents tenen la sort de tenir al costat”. Jaume Funes defuig el paper d’expert que sap en tot moment què s’ha de fer, però és conscient que el seu discurs aporta serenor i ajuda a construir mirades en positiu.
Que acabin sent millors o pitjors persones potser no depèn dels pares
Confesso que fa una dècada, quan em va tocar afrontar les primeres adolescències de la família i m’aclaparava el propi desconcert, vaig trobar consol en El mito de la educación (Grijalbo), de Judith Rich Harris, un llibre que sosté que la influència dels progenitors en la mena de persones que acabaran sent els fills és escassa. El que té més importància, afirma l’autora, és allò que experimenten a fora, en un grup social que els pares de les criatures poden controlar entre poc i gens. “Estima els teus fills perquè surt de tu, no perquè pensis que ho necessiten -escriu Harris-. Gaudeix-ne. Ensenya’ls el que puguis. Relaxa’t. Com acabin sent no és en cap cas un reflex de com els has cuidat. Tu no pots perfeccionar-los ni espatllar-los”.
Harris anima els pares a enterrar les culpes i a adoptar un punt de vista tranquil·litzador: l’única certesa sobre els fills és que, facis el que facis, no se sap mai com sortiran.
