La sort de tenir gent de confiança que et recomani lectures

El 1969, James Salter (1925-2015) va conèixer a Nova York un escriptor anomenat Robert Phelps. Llavors Salter tenia quaranta-quatre anys i fins aquell moment havia viscut al marge dels cercles literaris. Havia anat triant lectures pel seu compte, amb l’instint com a guia. A partir d’aleshores va confiar també en el criteri de Phelps: “M’havia format els gustos sol, i ell me’ls va refinar presentant-me escriptors nous i ressituant-me’n de vells”. Va ser així, a través a Phelps, com Salter va descobrir alguns dels que acabarien sent els seus escriptors de capçalera.

Això m’ha fet recordar que vaig arribar a James Salter gràcies a Joan Margarit, durant una de les moltes converses que he tingut el goig i el luxe de mantenir-hi. El poeta em va recomanar amb insistència el recull de contes L’última nit, que ara es pot llegir en català al catàleg de L’Altra (de fet, va ser un dels llibres amb què es va estrenar l’editorial d’Eugènia Broggi). Me’l vaig comprar en anglès. Vaig acabar el relat que dona títol al volum i, després de recuperar l’alè, el vaig tornar a començar. Aquell dia mateix em devia convertir en una ambaixadora de Salter entre la meva gent.

A l’amic Eduard Márquez l’he seguit des que va publicar els primers reculls de contes a Quaderns Crema, i els qui em tenen com a prescriptora de guàrdia saben amb quin entusiasme els aconsello els llibres de l’Eduard. A la vegada, la meva biblioteca particular està en deute amb el Márquez lector: si ell recomana un llibre, corro a llegir-lo. És més: si ell recomana un llibre, sé que m’agradarà.

Un títol compartit per Henry James, David Lodge i James Salter

És lògic, doncs, que m’atregui tantíssim el volum que acaba de publicar L’Altra Editorial: L’art de la ficció, de James Salter, un recull de tres conferències de l’autor novaiorquès sobre llegir i escriure, traduïdes per Albert Torrescasana i feliçment embolicades amb un pròleg d’Eduard Márquez. És, ho sé, un d’aquells llibres sobre llibres que gastaré de tant consultar-los, com El sentit de la ficció de Jaume Cabré (Proa) o com aquell altre que es diu com el de Salter i que, al seu torn, usurpa el títol d’un assaig de Henry James: L’art de la ficció de David Lodge (Empúries).

“La regla d’or de la ficció en prosa -adverteix Lodge- és que no hi ha regles, excepte les que es posa cada escriptor”.

Quan el compromís amb la literatura dona sentit a tot plegat

James Salter era un pilot que va deixar les forces aèries dels Estats Units per consagrar-se a escriure: “Vaig decidir escriure o morir”. Eduard Márquez recupera aquestes paraules en el pròleg de L’art de la ficció i hi diu la seva: “Pot semblar exagerat, però aquest grau de compromís, possiblement romàntic i passat de moda, és ara més necessari que mai i té molt a veure amb la vocació, és a dir, amb la força interior indefugible que, més enllà de l’oportunisme i de la vanitat, transforma l’acte creatiu en una pràctica ètica i vital que dóna [amb accent: és curiós anar observant en els llibres nous quines editorials ja han adoptat la nova normativa sobre els diacrítics i quines no] sentit a l’existència”. Márquez en pot parlar amb propietat, d’aquest compromís amb la literatura, perquè ell ha fet una aposta similar.

Les tres conferències aplegades a L’art de la ficció les va redactar i llegir Salter als vuitanta-nou anys. Amb raó es consideren el seu testament literari: les va pronunciar la tardor del 2014 i es va morir la primavera del 2015. Em permeto destacar-ne una idea recurrent: escriure és difícil. Però no està escrit enlloc que hagi de ser fàcil, la vida.