Una dona que va rebre no fa gaire el premi Max de teatre expressava, en unes declaracions recollides per un diari del país, coses enormement sensates, com ara que “parlar de teatre català” era “una mica endogàmic”; que “no tenia cap sentit” presentar el Don Joan, de Molière, amb el protagonista lluint uns texans -que l’hi diguin a Calixto Bieito, que posa en escena unes òperes que fan tremolar els millors melòmans-, i que el millor és presentar les obres clàssiques “tal com són” i, hi afegia, “fer després un debat sobre el que passava en aquella època”. És exactament allò que manca, en general, en les adaptacions dels clàssics avui dia, sens dubte per una manca generalitzada de cultura i, doncs, de la capacitat de traslladar-se a un altre temps històric fent l’esforç que calgui: al cap i a la fi, ningú no demana que les columnes del Partenó es tornin a pintar, ara amb grafitis, perquè ja ha passat molt de temps i ens hem d’adaptar a la nova civilització (civilització?)
Tanmateix, al costat d’aquestes declaracions n’hi havia unes altres que generaven sorpresa. L’entrevistada, després d’haver lloat el cosmopolitisme en matèria de teatre i haver criticat les adaptacions de caire “ideològic” que es veuen pertot, deia que li agradava molt Ibsen per la seva capacitat de crear personatges femenins. Com que, prèviament, havia parlat del caràcter universal de l’art, és a dir, relatiu al problema de tots els homes i totes les dones en tant que éssers humans, la declaració resultava estranya. Rara igualment venia ser la seva lloança de les obres de teatre amb continguts LGTBI -i així fins a la Z- i feministes, com si els problemes de les dones, a més de ser els seus, no fossin també els problemes de la humanitat, començant pel problema que tenen els homes per entendre la diversitat de gènere, i seguint pel problema que tenen les dones per afirmar la seva identitat, massa sovint reclamada a partir dels patrons del gènere masculí. Per fi, deia que trobava Shakespeare “massa sobrevalorat”. Encara bo que Serafí Pitarra no està tan sobrevalorat com Shakespeare!
¡Com seria d’agradable que les dones, les de teatre i del que sigui, parlessin sempre en nom de la humanitat, i no solament de la seva espècie -si és que es tracta d’una espècie singular-, un cop ateses les diferències anatòmiques i fisiològiques que resulten evidents i indiscutibles, i potser també les psicològiques, que no presenta ni discuteix gairebé ningú! ¡Com avançaríem!
