Només una premi Nobel com Svetlana Aleksiévitx hauria gosat intentar un llibre com La guerra no té cara de dona - publicat ara a Raig Verd, traduït per Miquel Cabal Guarro- sense que les cames li fessin figa. És un document monumental, exhaustiu, oceànic, que desborda qualsevol plantejament propi del lector, que un cop s’hi fica queda com hipnotitzat. No ho hem comptat, però deu haver-hi centenars de testimonis de primera mà de les dones que van passar per l’exèrcit soviètic durant la Segona Guerra Mundial. Totes eren joveníssimes, frisoses per ajudar a salvar la pàtria de la invasió nazi. Eren noietes de disset o divuit anys en molts casos. Això provoca que al 1985, quan es va publicar aquest llibre, la majoria de les que van sobreviure a la guerra encara fossin vives. I per això es crea l’efecte hipnòtic del seu testimoni. Majoritàriament, dècades després d’acabar la guerra, les àvies rememoren la seva passió juvenil per anar a la guerra i la seva decepció si no eren enviades a primera línia o eren obligades a fer cursets d’infermera. Hi ha partisanes, aviadores i franctiradores, precises, letals, explicant amb un orgull total el seu pas pel front. Aleksiévitx es limita a posar-los el micròfon i a deixar que s’expliquin (això sense treure mèrit a les seves reflexions ni a la descripció del procés de creació del llibre, extraordinari). No n’hi ha ni una que se’n penedeixi.
Un milió de guerreres
Com els grans documentalistes, a còpia de sumar veu rere veu, al final apareix el missatge de l’autora: la presència d’un milió de dones en un exèrcit d’homes que feien la guerra d’una manera diferent. Que no s’esperi un punt de vista nou ni revisionista, perquè no hi és. Tot just ara anglesos i nord-americans accepten l’aspecte venjatiu del bombardeig de Dresden, i els francesos accepten que la Resistència no va ser tan generalitzada. Els soviètics, i ara els russos, encara no han fet autocrítica, els més de vint milions de morts serveixen d’escut. Tampoc en fan les dones guerreres del llibre (tot i el patiment i el menyspreu oficials posteriors). Però en aquest cas és ben igual. Podrien ser dones de qualsevol guerra, com les de la Guerra Civil espanyola. Posats a matar enemics, ho van fer tan bé o millor que qualsevol home. Com sempre.
