Un dels ritus iniciàtics per aprendre català és el denominat canvi de preposicions. Fent-lo menys iniciàtic, la GIEC ara l’anomena alternança, “alternança de preposicions àtones davant les subordinades d’infinitiu”. En aquest cas, el canvi de nom comporta canvi de norma. Canvi volia dir que era obligatori canviar la preposició; alternança permet canviar-la i mantenir-la. Si insistir regeix en (“Insisteix en els temes de sempre”), amb la norma de Fabra era obligatori canviar aquest en per a quan el complement, en lloc de ser un sintagma nominal (SN), era un infinitiu (“Insisteix a parlar dels temes de sempre”). Amb la norma de la GIEC passa a ser només preferible, i el manteniment (“Insisteix en parlar...”) és també adequat en registres formals i, per tant, normatiu.

Alguns diran que la GIEC només pretén fer la norma més fàcil acostant-la a l’ús. I ho veuran com un empobriment. Per als amants dels ritus iniciàtics, fer-ho més fàcil destrueix adhesió i cohesió. Tant els fa que això converteixi el català en una llengua d’elits que dominen quatre gats. D’altres diran que si Fabra obligava a fer el canvi és perquè era el que feia el català no interferit –“pur”– dels autors medievals.

Un estudi a fons dels clàssics demostra que això és fals. En català medieval, quan el complement era un infinitiu, els verbs que regien en de vegades mantenien en, de vegades alternaven en amb de o a, de vegades no feien servir cap preposició i de vegades canviaven en per a. Però és que en castellà medieval també hi havia canvi, alternança i absència. L’alternança i el manteniment no només no és interferència perquè, de vegades, ja era propi del català medieval sinó perquè, de vegades, respon a una evolució paral·lela a la del castellà.

Concretament, insistir és dels que mantenien en. Per tant, insistir a parlar és una forma que no només s’allunya de l’ús modern sinó també del clàssic. És un artifici que ens allunya del castellà i del català.